BarcelonaDecideix

10A BarcelonaDecideix FES-TE VOLUNTARI!

Barcelona Decideix és una iniciativa ciutadana que organitza un referèndum a la ciutat de Barcelona sobre la independència de Catalunya.Es tracta d’un gest radicalment democràtic de participació en una votació convocada, organitzada i finançada pel poble català, el qual entronca i tancarà un procés de consultes que va començar el de setembre de 2009 a Arenys de Munt.

Barcelona Decideix neix igualment amb la voluntat d’esdevenir un gran moviment ciutadà, format per entitats i persones, no partidista, transversal, democràtic i transparent amb l’única finalitat, acotada en el temps, d’organitzar l’esmentat referèndum.

Barcelona Decideix es compromet en l’organització del referèndum sobre la base del rigor, la neutralitat i l'escrupolós respecte a totes les opcions que s'hi plantegin per tal de preservar les garanties democràtiques i de funcionament inherents a qualsevol consulta d’aquestes característiques.

Barcelona Decideix fa una crida a totes les entitats, organitzacions i institucions de tot tipus, així com als ciutadans i ciutadanes, a fer-se seva aquesta iniciativa i a participar activament en l'organització d'aquest referèndum. Cridem als barcelonins i les barcelonines que ens acompanyin com a voluntaris i voluntàries en l'assoliment d'aquesta fita democràtica.
http://www.barcelonadecideix.cat/

PREGUNTA QUE ES FARÀ
“Està d’acord que la Nació Catalana esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”

DATA DEL REFERÈNDUM
El 10 d’abril del 2011 va ser escollit, en l’assemblea celebrada l’abril del 2010, com a data per celebrar la Consulta sobre la Independència a la capital de Catalunya. De tota manera, uns mesos abans començarà la recollida de vot anticipat de forma itinerant.

QUI POT VOTAR
Tots aquells que resideixin a Barcelona i siguin majors de 16 anys podran votar, acompanyats del seu DNI o document acreditatiu pertinent, en cas de persones no considerades ciutadanes de l’estat espanyol.

ON ES POT VOTAR
En els punts de recollida de vot secret anticipat i el dia de la consulta en els col·legis electorals.

PER QUÈ CAL BARCELONA DECIDEIX?PER DEMOCRÀCIA.
Votar sobre la independència no és fer política; és un exercici cívic i democràtic.

PER LLIBERTAT.
Evidentment, es pot votar en qualsevol sentit: SÍ, NO o en Blanc.

PER CAPITALITAT.
Barcelona és la capital de Catalunya, té el deure de tancar un procés iniciat fa més d’un any i no pot quedar-ne fora.

PER RESPONSABILITAT.
Cal respondre al que es demana de nosaltres, com a ciutadans majors d’edat. Ser grans no ens ha d’espantar.

PER IMPACTE.
La projecció internacional de Barcelona farà que els resultats tinguin un gran ressò.

PERQUÈ ÉS UN DRET.
No podem admetre prohibicions ni censura en una qüestió vital.

PERQUÈ ÉS VINCULANT.
El nostre futur és vinculant. El vot és vinculant; històricament, moralment, socialment, políticament vinculant.

PERQUÈ ÈS LEGAL.
Tot és perfectament legal: Barcelona Decideix és una entitat legal, i no hi ha cap acusació ni cap procés contra aquesta entitat ni cap de les que ha muntat referèndums idèntics en 516 municipis de Catalunya.

PERQUÈ ÉS OFICIAL.
Tenim una data, el 10 d’abril, que ja és oficial. No som clandestins.

PERQUÈ SERVEIX DE MOLT.
No hi ha cap altre procés que hagi modificat tant el país com el procés de les consultes. La cita de Barcelona serà la més gran i la més útil.

PER LA UNITAT.
Aquest referèndum no és una festa privada, tothom hi està cridat amb independència de l’origen, el sexe, l’edat o les idees. Hi ha consens respecte a la capacitat dels catalans per decidir el seu propi futur; treballem des del consens.

A Barcelona, Decidir és Capital.

Ara volem vots, no paraules.
___________________________________________________

Ahir, 28 de desembre de 2010 Barcelona Decideix va estar present al partit de la Slecció catalana contra Hondures. Voluntaris de tots els districtes de la ciutat van recollir vots anticipats abans durant i desprès del partit al voltant de tot l'Estadi Lluís Companys.

D'entre els 28.150 aficionats que van anar al partit a defensar la seva selecció, els que no votaven responien que ja ho havien fet al seu districte o al seu poble i donaven força a les taules per seguir lluitant per una consulta popular democràtica a la gran capital, el repte més difícil de tots.

És per això que Barcelona Decideix necessita a cadascun dels habitants de la ciutat: els voluntaris són essencials per aconseguir transmetre l'opinió del poble de Catalunya a lles grans institucions que no ens escolten.

Fes-te voluntari omplint només el qüestionari del teu districte: http://www.barcelonadecideix.cat/vull-collaborar

Defensar la teva llengua

La Sentència del Tribunal Suprem trenca el nostre model d'immersió lingüística introduint el castellà de manera obligada a totes les escoles. Diu que el català no pot ser llengua preferent.

A més, ara, la defensora del poble espanyol fins i tot diu que presentarà un recurs a Tv3 per a que alternin el català i el castellà en els seus informatius, doncs estan incomplint el nou marc jurídic. Potser és una innocentada; qui sap.

No cal que escrigui massa sobre el tema, només faré un apunt gràfic:

Una altra manera de defensar la teva llengua és assistint al partit que tindrà lloc avui a les 19.00 hores a l'Estadi Lluís Companys on jugaran Catalunya contra Hondures. Des de la Federació Catalana de Futbol s'està fent una crida a la participació i la Plataforma Barcelona Decideix hi serà present recollint vots anticipats per al referèndum per la independència de Catalunya: així, el català sempre hi seria per davant.

Llei Sinde rebutjada!

20-12-2010

L’última noticia que ens arriba de la polèmica llei Sinde és la unió entre PSOE i CIU per disminuir la gravetat de la norma antidescàrregues i així evitar una altre revolta digital. La llei Sinde és també coneguda com la llei d’Economia Sostenible. Qui s’ha encarregat d’intentar desenvolupar-la ha estat la Ministra de Cultura Ángeles Gónzalez Sinde que, apunt a part, segons les últimes enquestes és la ministra pitjor valorada del govern de Zapatero.

Durant 24 hores qualsevol de les pàgines de descàrregues i streaming, el que seria la visualització online oferien com a únic contingut un text que deia: “Si s’aprova la llei SINDE, aquesta pàgina desapareixerà. Internet serà una televisió més, al servei del poder. Per la llibertat d’expressió a la Xarxa. No a la censura. No a la llei Sinde. No al tancament de webs”.

El congrés anava a aprovar demà el text sense donar lloc a debat però aquesta campanya va impedir que molts internautes poguessin viatjar per la xarxa amb tranquil·litat i, de fet, el tràfic per Internet va caure quasi bé al 50%.

La llei Sinde permet el tancament de pàgines web sense cap ordre judicial prèvia, serien les persones elegides per una Comissió els qui triarien quins portals són eliminats. Aquesta Comissió seria l’única encarregada de tramitar les denúncies per les presumptes violacions que realitzen les pàgines web que enllacin o permetin la descàrrega d’arxius protegits per drets d’autor. I es que segons el Ministeri de Cultura, creu que 200 d’aquestes webs són les responsables del 90% de la pirateria existent.

Si l’ambient ja estava caldejat abans només a faltat que una de les informacions filtrades per la ja arxifamosa pàgina web wikileaks evidenciés que en veritat aquesta probable futura llei procedís d’una idea d’EE.UU i que ha estat coaccionant tot aquest temps al Govern espanyol per regular la xarxa social.
El descobriment ha provocat que aquest accident passi a ser anomenat de forma burlesca Sindegate, en al•lusió al cas watergate i a la ministre.

L’aprovació d’aquesta llei no només afectaria als internautes i des d’Anonymous, organitzaciçó que no reconeix líders ni portaveus, han atacat a les webs del PSOE, del PP i de CIU en protesta contra la Llei Sinde. Una protesta convocada a través de Twitter, des de les 18 hores d’aquesta tarda fa que les seves pàgines web es trobin col·lapsades com a conseqüència d’un atac de denegació de servei. Torna a sortir Wikileaks pel mig, doncs la manera de bloquejar les pàgines ha estat la mateixa utilitzada pels activistes que van atacar PayPal, Mastercard o Visa en defensa de Julian Assange.

Ara només cal esperar quina és la solució que PSOE i CIU donen al rebaixar la llei Sinde i si aquesta serà bona per a les empreses de distribució i per als ciutadans en general.

_________________________________________________

Vaig preparar aquest text dilluns passat dia 20 de desembre de 2010. Ahir dimarts 21 a la nit, després d'estirar a més no poder el ple al Congrès, la llei va ser rebutjada al quedar-se sense recolzament. Dictadures digitals ja n'hi ha a molts països; no cal que aquest s'hi sumi a la llista.

Amb la llei Sinde rebutjada podem seguir expressant-nos, podem seguir escrivint pàgines com aquest blog.

BIUTIFUL

Ja fa dues setmanes que vaig anar a veure la pel·lícula. I també ja fa dues setmanes des que vaig decidir dedicar-li una entrada al blog. He trigat dues setmanes a decidir-me a escriure. Encara no sé que redactar.

Biutiful transmet una barreja de sentiments que et fan plorar de ràbia. Explica la història d'un home amb dos fills petits, una dona amb problemes psiquiàtrics i un treball que està lligat a les mafies xineses i africanes de Barcelona. Uxbal, el protagonista s'alia a la Barcelona de la foscor, la Barcelona de tots els individus que lluiten per sobreviure en aquest món que de Benestar en té poc.

Us recomano que mireu la pel·lícula: no us descobrirà res, perquè tot el que veieu ja ho sabieu però sortireu amb ganes de canviar el món sense saber com. També he d'afegir que vaig sentir més ràbia al sortir i veure que la gent reia i comentava si anaven a sopar en comptes de estar en silenci reflexionant sobre la complexitat de la vida que és el que el film transporta a la pantalla.






"Iñárritu palidece sin la letra de Arriaga. (...) no me creo lo que observo y escucho (...) Javier Bardem se entrega en cuerpo y alma a su personaje, lo compone, matiza, vive y siente, pero su admirable esfuerzo va por libre" (Carlos Boyero: Diario El País)

"Un retrato impresionista y conmovedor de un hombre (...) es un precioso poema, de tono melancólico, sobre el amor, la paternidad y la culpa. (...) Bardem ofrece una interpretación que noquea" (Kirk Honeycutt: The Hollywood Reporter)

«Libertad para Liu Xiaobo»

Liu Xiaobo, Nobel per la Pau 2010. Pressoner a la Xina.


És negra nit i pedalo per la carretera deserta,
m'aturo en un quiosc de cigarrets.
Un cotxe em segueix, xoca contra la meva bicicleta,
i un tros d'animal em subjecta.
M'emmanillen, m'embenen els ulls
i em tiren en un furgó policial que no va enlloc.
Un instant tremolós, un parpelleig,
m’aboca a la consciència: encara sóc viu.
/…/
Incomptables nits rere finestres enreixades
i tombes sota la llum dels estels
han fet aflorar els meus malsons.
A part d’una mentida,no tinc res més.

John Lennon, Rest in Peace

"Te drogan con la religión, el sexo y la televisión
Y te crees ingenioso, apolítico y libre
Pero no eres más que un jodido ignorante
Podrías ser un héroe de la clase obrera"

"Creo en todo hasta que algo lo desmienta. Creo en hadas, en mitos, dragones. Todo existe, aunque sea en tu mente. ¿Quién va a decir que los sueños y pesadillas no son tan reales como el aquí y ahora? La realidad deja mucho para la imaginación."

"La vida es aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer otros planes"

"Algunos están dispuestos a cualquier cosa, menos a vivir aquí y ahora"

John Winston Ono Lennon (9 oct 1940 - 8 des 1980): músic, compositor, geni, revolucionari, pacifista, inconformista... ho era tot i ho va deixar tot. Et pot agradar o no la seva música però el seu fenomen encara dura i mai morirà. Els seus ideals el defineixen i ajuden a conservar el seu nom.

Imagine there's no countries,

It isn't hard to do,

Nothing to kill or die for,

No religion too,I

magine all the people

living life in peace...

Dos dies importants

El 28 de novembre, just fa 3 dies, van ser les eleccions al Parlament de Catalunya. Abans d'ahir, dilluns 29, es va jugar el clàssic entre el Barça i el Moudrid.

La decepció que em va acompanyar diumenge es va veure recompensada per la felicitat, l'euforia i l'orgull que em va fer sentir el meu equip de futbol. Això probablament li va passar a la majoria dels catalans. Que trist, veritat? Que el resultat d'un partit pugui aigualir i fins i tot fer desaparèixer el desconcertament del dia abans. Ara, però, dos dies desprès, el partit de futbol ja s'ha oblidat i ens trobem a tornar amb la polítca al davant, la decepció que cada dia haurem d'aguantar, doncs els partits de futbol només alegren molt de tant en tant.

No em malinterpreteu. És històric el resultat de dilluns però hem de donar-li més importància als resultats de diumenge. En el fons m'alegro de pensar així, de decantar-me per la decepció. Deien que la religió era l'opi del poble. Després va passar a ser-ho el futbol. Que hi farem. Tenen raó. Per això estic contenta de triar menjar-me el cap i donar `puntades de peu imaginaries contra la paret en comptes d'elevar al màxim exponent el resultat del Barça.

Si, potser encara no ho he dit. A les eleccions de diumenge van haver-hi guanyadors i perdedors. Dies abans de les eleccions el poble ja coneixia el proper president. És l'Artur Mas de Convergència i Unió. així doncs, tothom sabia qui seria el guanyador però ningú esperava que els vençuts fossin castigats com ho van ser: el tripartit va perdre escons de mala manera; l'únic que mínimament es va salvar va ser l'Herrera d'Iniciativa i probablement va ser per la desaparició del mapa polític d'en Saura. El PSC va baixar als 28 escons i ERC només en va conseguir 10. Montilla ja va anunciar que renunciava a ser el primer secretari del partit, Benach abandona la política i Puigcercós posa en mans del partit el seu lloc. Catalunya és tota blau. El blau de CIU, no el del Partit Popular. Aquests, no obstant, s'han consolidat com a tercera força política a Catalunya pujant als 18 escons. És per preocupar-se. Pel que fa a Solidaritat Catalana per la Independència se n'ha sortit prou bé; tot i no conseguir grup propi ha obtingut 4 escons i en Carretero cap, oportunitat per arrepentir-se potser d'haver-se separat. Els independentistes hauran de formar grup mixt amb els espanyols de Ciutadans, que tenen 3 escons.

Set partits hauran de conviure a la Cambra. Podrien haver estat menys si ERC, SI i RCat (Reagrupament) haguessin presentat una candidatura unida. Si fos així, ara mateix serien la tercera força política amb tres escons. Segur que ara mateix estan a casa seva estirant-se dels cabells. Jo ho estic fent.

Just treia el gos i no vaig poder quedar-me en xoc per uns instants però més tard algú va explicar-m'ho. PxC tenia 3 escons. "No, això no pot ser... deuria ser que començarien a contar els pocs vots d'aquest partit però es impossible que en treiessin res...". Quan més tard vaig poder veure que el partit de l'Anglada havia aconseguit ni més ni menys que el vot de 75.321 catalans em van entrar ganes de plorar. Com un partit xenófob, d'ultradreta podia aconseguir quasi 56.000 vots tan sols a la comarca de Barcelona? Aquí que convivim amb tot tipus de cultures i des de petits ens ensenyen que el món és, doncs no hi ha altre manera de dir-ho, multicultural. No podia i encara no puc creure-m'ho.

Era el primer cop que votava. Tinc 19 anys i no havia pogut encara exercir el meu deure. Que què en penso de la meva primera experiència? Em sembla que ho he deixat prou clar: decepcionant. No perquè votès a algun dels que van "perdre" sinó perquè veig un poble adormit, un poble que no lluita per allò que desitja, que vota a uns per a que no surtin els altres, "doncs ja l'han espifiada prou". Perquè l'ensorrament del tripartit es degut a un càstig i aquest ha estat un vot a CIU. Ahir parlant amb el meu avi per telèfon vaig preguntar-li que si havia anat a votar. Em va respondre que si, que havia votat a un dels que no havien guanyat. De jove ell votava al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). El que em va tocar l'ànima va ser que seguidament em digués que ja no tindria temps de veure la República per la que el seu pare va anar a la guerra. Només faltava que afegis que lamentava deixar-nos en aquest món tal com està: amb gent que no s'entén i revoltes arreu (i no tant lluny -Londres o Roma per exemple-) per aconseguir ideals que mai s'assoliran.

Tanta decepció va ser alegrada no obstant amb el triomf del Barça. 5 gols van marcar, no ho havia dit? Xavi, Pedro, Villa (2) i Jeffren. La maneta i un munt de bromes desprès podem dir que el Barça és el millor club del món i ho ha demostrat. El partit va ser intens i en molts moment posava els péls de punta. Només cal mirar els grups que s'han creat al facebook ["Por la escolarización de Sergio Ramos, 12 meses 12 causas" o "Madrid choca esos cinco"], les diferents fotos que s'han creat a partir del clàssic (la majoria aprofiten les ampolles de Mahou cinco estrellas, els xiclets marca five o la mà amb cinc dits de l'eslogan per als jocs olímpics que es volien jugar a Madrid) i l'eufòria de la gent per veure que sí, que el Futbol Club Barcelona és més que un club.

Les penes d'uns són les alegries per a uns altres.

Els números no enganyen

UN MAL NEGOCIO - David García (La Vanguardia)

______________________________________

.

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?

Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.

-->

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100803/imp_53976618206.html

La flama - Obrint pas

"No et limites a contemplar

aquestes hores que ara vénen,

baixa al carrer i participa.

No podran res davant d´un poble

unit, alegre i combatiu"

Vicent Andrés Estellés

Amb l’espurna de la història

i avançant a pas valent,

hem encès dins la memòria

la flama d’un sentiment.

Viure sempre corrent,

avançant amb la gent,

rellevant contra el vent,

transportant sentiments.

Viure mantenint viva la flama

a través dels temps,

la flama de tot un poble en moviment.

Amb columnes de paraules

i travessant la llarga nit,

hem fet de valls, mars i muntanyes,

vells escenaris d’un nou crit.

Viure sempre corrent,

avançant amb la gent,

rellevant contra el vent,

transportant sentiments.

Viure mantenint viva la flama

a través dels temps,

la flama de tot un poble

en moviment.

http://www.youtube.com/watch?v=muTMLuGWrp8

Lipdub per la independència de Catalunya i la resta dels Països Catalans, realitzat el 24 d'octubre del 2010 a la ciutat de Vic. Aquest vídeo té el rècord mundial de més gent participant en un lipdub, 5.771 persones, acreditades per la World Records Academy. La iniciativa sorgeix de la gent del poble català. Es vol fer saber, a tot el món, que Catalunya és una nació i com a tal necessita la independència per assegurar-se la supervivència i el futur. La cançó escollida ha estat La Flama, del grup Obrint Pas. Explicació del vídeo a youtube.com

LA LÒGICA DE LES RELIGIONS

Ningú ha d'imposar els seus pensaments per sobre dels altres. Pot ser que "en l'amor i la guerra tot s'hi valgui"... Però, òbviament, en religió i política no és el més adient capficar-se en discussions. Cadascú té dret a triar en què o qui creure i a qui seguir. L'únic que si us plau demana-ho és que es fagi amb criteri: aquesta entrada no és un escrit en contra de les religions, va dirigit en contra de qui les representen a la terra.

Creure en algú "superior" és per a molts éssers humans una cosa indispensable i necessària: sempre és gratificant tenir algú a qui demanar ajuda quan no saps què més fer ni a on recòrre. Si conservar la fe et va sentir més confiat, lliure i protegit, endavant; ningú podrà impedir-te creure. Una cosa és creure en Déu o en Jesús. Una altra molt diferent és assumir i admetre que el "Papa" és qui representa aquesta religió a la terra. Perdona. Mai, MAI, cap religió que prediqui per una banda l'ajuda i la solidaritat humanitària, tindrà dret a ser representada per un home que guardi sota clau tresors d'un preu incalculable que podrien alimentar a tot el món sencer durant una o dues dècades, com a mínim.

El Papa ha vingut aquest cap de setmana a Barcelona. S'han tallat carrers, s'han fet unes despeses decomunals i innecessaries més ens els temps que corren per a la majoria de ciutadans d'aquest país. Tot això en nom de l'home que representa a "Déu" a la terra, un home que de Sant no en té res. La Inquisició es va aboli al 1834, quasi bé ja fa 200 anys com aquell qui diu, però quan es tracta de l'Esglèsia, el món tremola i s'agenolla al seu davant. Això s'ha acabat amics. Ja toca. Per això al Papa, a Barcelona, no l'esperavem. La discriminació és el primer que sorgeix de la boca d'un home que "desitja el bé de tothom". Això no té tanta veritat: Ante los Reyes y otras autoridades que llenaban el templo en construcción -al ritmo actual será terminado hacia 2026-, el Pontífice ha pedido ayuda y protección para las mujeres y la familia "natural" (El País; article de Miguel Mora). Discriminacions de sexe de forma encoberta: "La iglesia aboga por adecuadas medidas económicas y sociales para que la mujer encuentre en el hogar y en el trabajo su plena realización", ha dicho, "y para que el hombre y la mujer que contraen matrimonio y forman una familia sean decididamente apoyados por el Estado". En este sentido, ha resultado impactante la presencia en la misa de un grupo de monjas que se ocuparon exclusivamente de limpiar y sacar brillo al altar. (El País; article de Miguel Mora). Discriminacions per sexualitat i condició però també moltes prohibicions. Deixem que el món es reprodueixi mentre es mor de gana: que neixin més boques per alimentar, no passa res, mentre no utilitzey el condó... ah, i si moriu abans d'arribar a reproduir-vos per culpa de malalties de transmissió sexual, tant se'ns en dóna... Reprodui-vos, enmalaltiu, i encara que no tingueu amb què alimentar el vostre fill, no avorteu, prohibiu la llei de l'Avortament: "que se defienda la vida de los hijos como sagrada e inviolable desde el momento de su concepción; para que la natalidad sea dignificada, valorada y apoyada jurídica, social y legislativamente" (Paraules del Papa durant la homília a la Sagrada Familia). El pitjor de tot és que qui més crims comet en contra la humanitat, per exemple la infantil (deixem-ho aquí no entrarem a parlar sobre el tema per evitar nàusees i marejos), és la pròpia Santa Esglèsia.

Barcelona ha cridat, s'ha petonejat, ha repartit preservatius i ha demostrat que una persona d'aquestes condicions no és desitjada en aquest país.

Només puc dir que no critico aquells que creuen en algú altre, endavant, sovint és necessari confiar i tenir fe. Sigueu religiosos si voleu, però mai defenseu algú com el Papa, algú que es queda i no reparteix, algú que prohibieix però no empatitza, algú que vol "abrazar a todos los españoles, sin excepción alguna, y a tantos otros que viven entre vosotros sin haber nacido aquí" però desprès rebutja els enllaços matrimonials, o el dret a triar que fer amb la teva vida en qüestió d'avortament o no.

Curiositat final: Benedicto XVI ha pedido a "María Santísima" que "os ayude a vivir como una sola familia" a "Galicia, Cataluña y los demás pueblos de España". (Clara Blanchar, El País)

La religió és tan il·lògica que quasi millor no ficar-s'hi. Creu en tu mateix, segur que no et trairàs.

Músics amb ànima de pallassos

L'oenagé Pallapupas fa 10 anys que arrenca rialles als hospitals amb pallassos com els infermers Suero i Termòmetre, el portalliteres Anestesio i el doctor Tiritín. Arribat l'aniversari rodó, els responsables de l'entitat benèfica van decidir que el millor era posar banda sonora a tanta riallada, i per a això van demanar l'ajuda de diversos grups de l'escena musical catalana. La resposta va ser aclaparadora: una quinzena de formacions s'hi van apuntar i es van posar el nas vermell per cantar les seves cançons en format acústic en vídeos, que estan penjats a Youtube, Facebook i Myspace, i en un concert que se celebrarà el 23 de desembre a la sala Apolo.

________________________

Potser el 23 de desembre no és la nit més indicada per programar un concert, però tot sigui per la causa. Perquè somriure no és tan fàcil com sembla quan et trobes en un hospital envoltat de nens i, el que l'ONG Pallapupas fa, té molt de mèrit. Que quinze grups, uns més coneguts que altres, s'uneixin al moviment serveix per a que la gent de "a peu" es consciencii més que mai, que cal regalar somriures. A tu te'n sobren i a molta gent li en fan falta.

http://www.youtube.com/watch?v=sS4WbBIDAnc&p=3D87CCE975E45A30&playnext=1&index=18

i un dels exemples dels vídeos realitzats exclusivament per a l'ocasió:

http://http://www.youtube.com/watch?v=vzMjBUzLYeM

'Montilla promet ajudes als joves que ni estudien ni treballen'

Disculpa? No puc. Simplement no puc assumir, ni creure que estigui ni tan sols platejant-se aquesta bajanda.

La noticia és la següent:

633 euros mensuals durant nou mesos amb possibilitat a prorrogar-ho tres mesos més mentre es busca feina. Aquesta és l'ajuda que el president de la Generalitat de Catalunya i candidat pels socialistes a les eleccions del 28-N, José Montilla, ha promès als menors de 25 anys que ni estudien ni treballen amb l'objectiu que així es puguin formar i aconseguir una feina. Batejada com a "contracte per al futur", la proposta del PSC també preveu pels menors de 30 anys que vulguin millorar la seva formació un crèdit-salari d'un màxim de 11.399 euros que hauran de retornar, sense interessos, quan aconsegueixin una feina. Si bé pel PSC l'objectiu d'aquesta proposta és acabar amb la generació ni-ni (joves que ni estudien ni treballen) i que cap menor de 30 anys estigui a l'atur més de sis mesos sense formar-se, l'argument no ha convençut altres sectors polítics. El líder de CiU i també candidat a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, ha recomanat a Montilla que es plantegi "d'on traurà els diners" abans de prometre aquestes ajudes.

I és que el crèdit se sol·licitaria a través dels ajuntaments, es pagaria mensualment i s'hauria de retornar, tal com hem dit, sense interessos, sempre que s'hagués aconseguit una feina amb una retribució del doble del salari mínim interprofessional. En cas contrari, l'obligació de retornar els diners se suspendrà fins que es torni a trobar feina. D'acord amb les xifres actuals de joves que encaixen amb aquests perfils es calcula que l'import del programa superaria els 1.300 milions d'euros en tota la legislatura vinent.

(Treta de http://www.racocatala.cat/noticia/24319/montilla-promet-ajudes-als-joves-ni-estudien-ni-treballen)

Ara, pensem: milions de persones a l'atur, treballadors que estan siguent acomiadats o, en els millors dels casos, només resulten obligats a treballar un parell d'anys més fins la jubilació i, desprès de com a patit el seu company espanyol Zapatero amb la reforma laboral i els canvis en les pensions ara el polític "català" s'atreveix a proposar en veu alta tal bogeria. No fa tant que milers de joves es manifestaven cabrejats per les conseqüències negatives que l'aplicació del Pla Bolonya creava als universitaris. Imaginem: jove de 20 anys que treballa de cambrera a l'hora de dinar i per la tarda en un bar i, quan acaba el seu torn, per les nits fa d'acomodadora en un teatre del centre de Barcelona. Els caps de setmana també fa de caixera a un supermercat. Els matins ha d'assistir a classe: si perd més del 20% la suspenen. Treballa per pagar-se els estudis que, per molt que siguin públics, continuen sent cars i per ajudar a la seva familia que es troba en una situació econòmica X. Una X que es repeteix en la majoria de les llars en l'actualitat. Aquesta noia, però, té voluntat, té força, ja serà alguna cosa a la vida, de moment va tirant, no? Ajudem millor al gàndul del 6º, aquell que li roba diners a la seva mare del moneder per anar a beure i a ballar de divendres a dilluns i desprès descansar mentre li donen de menjar... si, donem-li 633€ cada mes... així és podrà comprar el plasma, la Play a joc i altres eines de distracció...

Estem bojos o què? Vinga va, que no ens prenguin el pèl. Amb la de gent necessitada que trobem per tot arreu i els hi donen els diners (diners que no tenim) a aquells que, no és que no els necessitin, però no els mereixen. I gens. No s'atrevirà a tirar a endavant. Bé, tampoc tindrà l'oportunitat perquè el superhome normal (logotip de les juventuts del PSC sobre Montilla per aquestes eleccions) no existeix, són els pares.

Qui existirà, no obstant, per un bon futur de Catalunya a partir del 28-N? Quin país més complicat hem de tirar a endavant...

VIURE LA VIDA ÉS PRENDRE PARTIT

Ahir vaig llegir aquesta oració escrita a la samarreta d'un noi que, com molts altres, va intentar disfrutar d'una bona nit de festa al barri de Les Corts.

Va ser també ahir a la nit quan em van recordar que tenim festa per celebrar el dia de la hispanitat, per mi: en minúscules, òbviament.

Així que, jo, com molts altres vem ignorar el veritable motiu de perquè tenim festa i vaig decidir disfrutar d'una nit de festa major. Like a Gat, Tabaloko i Orxata Sound System tocaven a partir de les 22 hores als jardins de Clara Campoamor, política de la dreta republicana i causant, en part, del sufragi universal imposat a Espanya durant la II República.

Un sinònim d'aquests tres grups seria sentiment, sentiment català.

Mentre per una banda trobavem tot de joves disposats a passar-ho bé però alhora pensant i demostrant principis desprès veiem nens petits, d'aquells que encara utilitzen la T-12 als transports metropolitans de Barcelona i d'aquells que encara no han après a cuidar-se sols, "emborratxant-se" amb ampolles de granadina i vomitant per les cantonades sense desprès no saber com actuar.

Les pancartes i els cartells que arreu dels jardins recordaven que el 10 d'abril Barcelona decideix, que incitaven a un jovent en moviment i declaraven sentiments de lluita per una nació, contrastaven amb aquest jovent que puja que de tan inconscient acabarà amb casa seva. Perquè viure la vida és prendre partit, perquè si no ho fas, no hauràs viscut, només hauràs seguit la jerarquia i l'ordre social que pertoca segons els qui manen. I qui mana? Gent que, per davant de tot, el que fa és no representar-te.

ESPAI VITAL

Criden i corren; se't creuen pel mig. Nens que surten de sota les pedres i d'altres se t'asseuen damunt dels genolls. Pagues un bitllet de 165 euros cada trimestre per poder anar a un centre docent anomenat universitat on, si tens sort, podràs acabar la carrera sense combinar plans ni fer hores extres. Els comunament coneguts com a "ferros" són antics i oleren malament. Les noves línies, els nous vagons es destinen cap a altres direccions: no fos cas que l'estudiant trenqués els seients i, a més a més, li cobrem menys. 165€. Ens enganyen cada dia i ens roben el que es nostre: un espai vital que ens mereixem com a persones. "Pleguem i colem-nos?". No, que ara ens venen amb amenaces. Desprès de més de 10 hores de classes necessites seure i començar a llegir el llibre que tot i acabar-lo d'agafar, ja al cap d'una setmana hauràs de retornar a la biblioteca. Ni dret a això ja tenim.

Dret a poc i masses deures.

L’home que treballa de fent de gos

a les festes infantils

treu la pols de la disfressa.

Puja al seat panda atrotinat

que avui quasi ni s’ha engegat

no pot mai passar de quarta.

Avui l’ha contractat una família

benestant de la ciutat

que viu a la part alta.

Para i fa 10 eurus de benzina

que no en té pas per més.

I fa un vistaso a les revistes.

L‘home que treballa fent de gos

a les festes infantils

aparcar sempre li costa.

I amb el temps que fa

que fa de gos encara es posa nerviós,

truca i espera respota.

I romp a la festa amb un pastís

cantant “cumpleaños feliz”,

li va d’un pèl no caure.

Fa ninots a un globos de colors

i una espasa d’Star Wars,

un ós, i flors, i un dinosaure.

L’home que treballa fent de gos

a les festes infantils

FA un senyal a la mestressa.

Que el convida a prendre un cafetó

mentre li firma el teló

no troben tema de conversa.

Ella me l’agafa de la mà

i el porta al quarto de planxar,

ell de lluny sent la mainada.

I fan l’amor d’una forma animal

entre camises i xandalls,

mitjons, petons i americanes.

L’home que treballa fent de gos

marxa com si fos famós

mentre veu arribar el pare.

L’home que treballa fent de gos

els fa feliços a tots,

L’home que treballa fent de gos

a les festes infantils

no sap pas que coi li passa,

gira els ulls cap al retrovisor,

la dona abraça aquell senyor.

Amb l’amor ell no hi te traça.

Mitjons petons i americanes,

i un ós I flors i un dinosaure

L'home que treballa fent de gos - Els Amics de les Arts

“Tristeza. Miro a mí alrededor y sólo veo gente ruidosa sentada en sus sitios con aire despreocupado. El profesor hoy no está y la clase me oprime más que nunca. Casi no puedo respirar. “Los recuerdos acabaran matándote” alguien dijo alguna vez. Eso es lo que ahora están haciendo.
De tez tan perfecta y sonrisa tan deslumbrante que vanidoso podías llegar a ser y que doloroso resultas ahora.
Recuerdo la de veces que te quise y tú, con tus ojos, fuego incombustible, callabas mis súplicas. Lo recuerdo a pesar del tiempo que lenta y agobiantemente sigue golpeando a las agujas del reloj para que no cesen de moverse. Dos iniciales solía escribir allí donde pudiese: la tuya y la mía; eso bastaba para sobrevolar el mundo.
Distraídamente alguien dibuja en la mesa mientras otros escuchan melodías cargadas de energía. Dos chicas cuchichean sobre sus trofeos de fin de semana y dos más acaban de entablar una discusión acalorada. Pero tú, tú sigues ahí, sin dejarme ir a pesar de la distancia, a pesar de la tensión. Quedaron tantas piezas sin encajar que no sé por qué no empleamos nuestras múltiples razones por seguir.
Apenas recuerdo tus caricias. Ya no sé de tus besos y sólo oigo tu voz susurrar en mi corazón. Te hecho de menos, me siento vacía y sin ganas…
Girándome de nuevo a observar a mis compañeros me sentí sola, distante al mundo y al tiempo. Separada de los mortales por una fina línea de miedo, una línea color granate. Color sucio de herida y dolor. Miles instantes de ojos rojos y muecas malditas en que los recuerdos asomaban tímidamente por encima del corazón.
Me gustaría salir de este infierno correr hasta el subsuelo de esta ciudad que me observa con actitud sabia e ir en tu encuentro. Hablar contigo y chillarte, hacerte reaccionar. Y en ese momento, si realmente pudieses, abrázame, sostenme entre tus brazos y dímelo, dímelo con lluvia en tus mejillas. Dime que no me quieres. Entonces volvería entre esta gente y sin protestar hablaría de asuntos banales.
No lo puedo evitar, vuelves a surgir. Recuerdo romanticismo barato que aceleraba los latidos y subía la tensión. Dulzura en todos los actos donde tú siempre veías cursilería. Aún conservo medio corazón de acero. Hierro, fuerte por naturaleza pero frío en el tacto. Venecia y una de palomitas por cumplir entre sueños y miles de tardes abrazando tu cuerpo. Demasiados momentos escapando juntos de la realidad, aprendiendo a sonreír enseñándonoslo el uno al otro. Luchando por ello uniendo fuerzas en confiar, a través de miradas sencillas, cargadas de ilusiones. Podríamos haber sido calor, calor que la noche entela. Podríamos haber sido tantas cosas que ahora solo escribo lágrimas y lloro gélidas palabras Era todo y ahora no es nada. Moviéndote de cuatro letras a otras cuatro en un instante. Curioso e inevitable azar el de perder o ganar la única verdad que ha habitado en ti. ¿Y siempre? Por amor… ¡estúpido complemento!”

Ya hace demasiado que escribí estas líneas. Tengo la fea costumbre de guardarlo todo. Bien, no es que sea horrenda pero acaba invadiendo tu espacio hasta tal punto que ya no recuerdas que es lo que guardas. Hace ilusión reencontrarte con viejos sentimientos sobretodo si, como es el caso, tras leer este recorte llegas a la conclusión que te deriva a añadir una simple cosa: cuántos lloros por desamor se pasan siendo sólo un crío.

una tarde de invierno en 2008

SENSACIONS

Màgia. Màgia i tristor. Covardia i rebuig. Fàstic a la mateixa persona. Massa tristor. Homes que vénen objectes sense ús, que intenten convèncer a un gran grup de gent. Dones, dones que renten i dones que pinten, dones que vénen menjar acabat de fer pel carrer. Nens que netegen sabates, nens que paren la mà, nens que vénen mocadors, nens que no estudien, nens que no juguen. Avis mig cecs que preguen per el final feliç d’un història odiosa: la seva vida.
¿Què faig jo aquí asseguda? Escrivint aquestes ratlles en una hamaca de fusta. Amb un biquini posat. Amb un cigarro a la mà. Contemplant un paisatge paradisíac amb una piscina de extremades dimensions ben just al mig. ¿Què faig en un hotel com aquest? ¿Què intento demostrar amb aquest escrit?
En menys de 10 minuts a peu les sensacions a flor de pell corren per enganxar-se a tu, et volen fer reaccionar. Observes i no veus res. Solament escenes concretes que et criden l’atenció més que altres: humanitat i misèria.
Em sento dèbil, molt dèbil. Serè encara massa petita, no se’m deu haver enfortit el cos. Potser és la meva innocència, les meves ganes de veure somriures per tot arreu. Diria que he estat massa individualista al demanar-los.
Ens fa molta pena. Repeteixo: ens fa. Impossible que no li’n fagi ni tan sols a les persones més cruels. Gent amb cor i sentiments, però gent sense vida.
Occidentals amb diners com per llençar-los a l’aire s’acontenten amb poc, després de repartir monedes per aquells desgraciats als que la sort no els hi ha volgut somriure tornen al seu país, repetint fins a la sacietat tots els seus bons actes. Ràpid se’n obliden.
Es viatja per visitar i per conèixer; es viatja per treball, turisme o plaer. Però la gent no viatja per comprendre, ni per compartir o conscienciar-se. Li tenen por a la realitat.
Des d’aquest paradís es quan acceptés que no hi ha res perfecte, que no existeix. Si hi ha bellesa, la pobresa intentarà destruir-la.
Poca gent amb fe com jo ha intentat canviar la seva situació. S’ha compadit i els ha ajudat. Poca gent ha finalitzat el seu viatge amb un mal gust de boca terrible. Poca gent s’ha donat conta de que no hi ha solució immediata. Una sola persona no els hi canviarà el món. Però aquesta poca gent alhora és massa: aquella que arriba i no para de repartir diners, aquella que marxa feliç d’haver aportat la seva ajuda, d’aquella que sent màgia i tristor, d’aquella que ràpid se’n oblida de totes les voltes que pot donar la vida, d’aquella que és egoista...
Perquè sempre ens oblidem de tot allò que amb totes les forces intentem no recordar.

Allò que vaig treure de Marrakech, un viatge al 2007

EMPATIA

Hace ya unos cuantos años, en uno de mis viajes a París tuve el placer de coincidir, en un pequeño bar cerca de la estación de Pigalle, con un viejo conocido. Estuvimos hablando sobre su interesante vida y la aburrido de la mía, sus aventuras y mis tristes viajes de negocios, de sus amigos y de mi soledad.
El bar donde me lo encontré era acogedor, pequeño y discreto. El suelo, de madera, como toda la construcción y mobiliario. El ambiente cargado de humo envolvía las sombras dispersas por la sala. Un silencio tranquilizador adivinaba suspiros.
A mis 47 años de edad no tenía a nadie. Me había conformado con existir, en cumplir con mi deber y viajar por Europa en solitario. Nunca había disfrutado de esas pequeñas escapadas por el continente.
Héctor, mi amigo el sabio, llegó a un punto de conversación curioso. Donde por sus venas corría más alcohol que sangre. Aparentaba un triste empresario disgustado con sus resultados, más que nada por su pelo alborotado y su ropa desordenada. Cambio de tema con una ferocidad que sorprendió hasta a la chica de medias rotas de la esquina. Iba a decir una gran verdad. Aunque yo, en ese momento, se lo discutí.

- Solo los necios son felices. ¿Y por qué? Porqué no saben que significa la felicidad. Nadie nace para sentirla. Ningún humano con centímetros de frente ha llegado incluso a rozarla con la yema de los dedos.
- En eso te equivocas -repliqué yo.- Encontrarla no es fácil pero quizá aparece sola, quizá… quizá es un reto.
- Ay, mi triste compañero… ¿Y aún intentas encontrarle el sentido a esta vida? Nacemos, hacemos trabajar a otros con nuestro crecimiento, estudiamos para ser alguien, trabajamos, cuidamos a niños primero para luego cuidar a mayores… En esas edades ya eres tan viejo que solo te queda coger un barril y arrepentirte de tu triste vida. Entonces es cuando intervienen los necios para decir que son felices: no necesitan más que su vaso, su cigarro y una mujer hermosa que les de cariño. Mentira. Necesitamos mucho más.
- Héctor no…
- ¿No qué? ¿Te atreves a encontrarla? No, claro que no. Nadie podría. No quiero ni imaginarme como acabaría alguien que lo hiciera…
- Mi vida es una rueda cargada de insatisfacción. La encontraré Héctor y te vendré a buscar. Mientras tanto no te destroces la vida.
Y me fui. Con una sensación extraña en la barriga. No sabía si era el alcohol, las ganas de huir de ese compromiso o mi angelito de la felicidad, pero lo iba a hacer. La encontraría. Mi gran fallo fue no escucharlo gritar “El mundo nunca será feliz, una sola persona no lo podrá cambiar”. Estaba tan centrado en mí mismo que no pensé en los demás. Empezando por aquí, una persona egoísta no iba a encontrar la felicidad.

A lo largo de mi travesía dejé mi trabajo y busqué otro mejor, con más libertad y autodeterminación. Hablé con mis padres y hermanos para arreglar enemistades casi ya olvidadas pero guardadas con rencor. Bailé más de un tango bajo la lluvia. Canté delante de centenares de personas. Hice una lista con buenos sentimientos y elogios. Visité el mundo entero. Creció mi autoestima. Y bajó mi criticismo. Valoré con mayor esplendor. Sonreí con mayor frecuencia. Insistí e insistí.
Diez años después mi situación era similar a la de cuando topé con Héctor: me daba pena a mi mismo. Estaba otra vez en París y supongo que atraído por mi sensación de malestar que planeaba por el aire a mí alrededor se presento un Héctor envejecido, ya tendría unos 73 años. Yo con mis 57 acababa de descubrir que la vida era una inmensa mentira. No hay vida, hay sistema.

- Buenas noches detective.
- Calla Héctor, ¿a caso no ves como esta mi mesa?
- Algo me dice, quizá sean tus diversos vasos, que no has encontrado la chispa de la felicidad.Repito, calla Héctor. He disfrutado como un niño y su helado, un perro y su pelota, un babuino y su plátano; pero no soy feliz. Te definiría la felicidad como una causa-efecto. Solo se inmuta si le echas adrenalina feroz. Cuando te relajas un poco ciertas cosas te atormentan. Cada vez son más y acabas agotado de querer estar en constante movimiento para que la felicidad no te abandone. No puedo más Héctor. La felicidad total no existe. Ojalá otro soñador como yo logre aprender de mi fracaso.

Recuperando archivos de intentos pasados de isnpiración, redactado en 2008

18 ROSAS

Son miles las cosas que dejamos atrás pero ¿sabes una cosa? La amistad siempre paseará por encima de tus hombros. Los años enseñan muchas cosas que solo se aprecian de este modo: sumándole tiempo al tiempo. Sentada en mi cuarto, tremendamente aburrida, cojo un lápiz, siempre la extensión de mi mano pero no me salen las palabras, sólo una larguísima espiral. Quizá lo asocies con una enfermedad psiquiátrica. Yo lo veo más como un camino interminable.
¿Sabes que día es hoy? 23 de abril o conocido también como Sant Jordi, aquí, en nuestra casa. Pero ¿sabes que día es hoy?
Al nacer tú se estrenaran Colmillo Blanco, La Bella y la Bestia y El silencio de los corderos. Sergio Dalma triunfó con su Bailar pegados como también lo hizo el Black or white de Michael Jackson. Los primeros dos años de tu vida son cómodos y simpáticos. Sin hacer nada te rodean de mimo y cariño. Un año más tarde es cuando empiezas a recordar: tus primeros amigos en el parvulario, las canciones y dibujos e incluso recuerdas el Tió del vestíbulo que se comía sus galletas por la noche. Pero entonces velozmente llegas a los 6 y empiezas a sumar ¿Qué es esto? ¿Tendré que preocuparme? No tienes porqué. Te rodeas de nuevos amigos, te apuntas a hacer excursiones por el bosque y te sientes muy mayor por hacer montañitas a escondidas de los monitores en el patio de arena. Es la etapa de las fiestas en Montjuic del Club Super 3. Haces las colonias más largas hasta el momento y estás fuera de casa más de 3 días enteros. Te compras tu primer biquini, imitas a los niños jugando a fútbol e invitas a amigas a dormir a tu casa. Con 9 años ya sabes patinar perfectamente y vuelves el pasillo de tu casa un pequeño corredor de la muerte. Nace en ti la curiosidad común en los críos, todo lo que preguntas y al que no te responda aprovechas a indagarle en busca de cosas secretas. Cuantos chocolates calientes te tomabas con esas amigas antes de esconderte en la casita de madera. Hiciste los 10 añitos y dejaste las Barbies, a Cocolín y a tu dálmata Rolly: para entonces ya éramos mayores. Avanzando un poquito nos centramos en los 12, un curso duro: empezábamos la ESO pero tú no lo hacías sola. Largas tardas ocupando los probadores de las tiendas de moda. Ya estábamos en segundo, los grandes de ciclo y esas convivencias a la nieve que tantas risas casi llantos nos trajeron. Nos sacamos la coleta. Un año más, la última generación de más 14 que siempre llegaba tarde a casa. Reír sin motivo alguno y correr bajo tormentas de verano. Me abandonaste pero no quedo ahí. Me hiciste prometerte muchas cosas y luego, me escribiste. Te contesté preguntándote como te iba, que volvieras pronto y que no te olvidaras de quien te quería cuando lo que realmente mi intención era decirte lo mucho que te echaba de menos y cuanto te necesitaba. Volviste más estupenda de lo que te fuiste, haciendo pequeñas visitas furtivas a domicilio cada tres meses. Cada vez que volvías te llenábamos el cuarto de globos y yo te seguía prometiendo lo rápido que volverías a estar aquí. Fueron tantas cartas las que nos escribimos durante tantos años… sí es posible llorar por unas simples páginas escritas. Sólo hay que ser capaz de ver la vida que hay en ellas, los secretos que contienen, el poder que tus propios recuerdos pueden darles. Un año más y nuestros caminos se separan pero eso no provoca distanciamiento pues seguiste igual de cariñosa. Sé que siempre seguirás ahí que me costará mucho deshacerme de ti. Sólo sé que tienes unos 17 años muy lindos, no sabes lo bien que te han sentado. ¿Sabes lo mejor de todo? Aun no sé si sabes que día es hoy. No temas. Puedo ser yo la que te conteste. Hoy es 23 de abril; tus 18 rosas.
Así que todo lo que debes hacer es encender el reproductor, echarte al suelo mirando al techo y escuchar el disco de tu vida. Letra tras letra. Concretamente 18 pistas. Ninguna se puede saltar, todas han pasado y de una forma u otra servirán para ir hacia delante. Porqué lo más lindo de la vida es todo y, si juntas hemos llegado hasta aquí, juntas acabaremos la producción de este CD, ¿no? Por ti, estaré ahí sólo para ayudarte cada vez que pueda hacerlo. Tus 18 rosas, sensualidades que crecen paso a paso convirtiéndote en mujer.

23 del 04 de 2009 - Felices 18 Carina, feliz cumpleaños

PER ELLA

A mi els plaers de la vida se’m presenten en forma de colors. Hi ha qui em pren per boig i tan sols per aquest motiu he acabat optant pel secretisme. Per molt que la gent s’entossudeixi en restar impassibles davant de la resposta, no es res fora d’allò comú, aquesta està en que simplement vaig néixer amb la sensibilitat més aguditzada del compte. Si bé no hi ha res d’estrany en la meva persona, reconec que aquesta aptitud m’ha estat de gran ajuda. M’ha servit per detectar que era el que valia la pena de la vida.
Ara, ja amb 33 anys i amb un treball mediocre que just m’alimenta, em dedico a fer passos de gegant cap a un passat que veig molt llunyà però m’impregna els sentits com si d’ahir estiguéssim parlant. Torno cap al moment en el que vaig haver d’abandonar-la.
La vaig veure elegant i de color bronze gastat degut a la seva antiguitat tot i que els seus reflexes em somreien esperançadorament. Era una senyora gran molt experimentada i la seva estimació cap als nens era obsessivament persuasiva. Jo no li tenia por. El respecte que em provocava era descomunal però la meva germana ja l’havia coneguda abans. Em parlava d’ella com si fos la més gran de les possibles confessores. El verd i el marró eren els seus colors preferits i molt sovint, sobretot a la primavera, portava flors a sobre. Aquest cop la meva capacitat analítica no em va fallar i em va fer veure des d’un primer instant que el període que compartís amb aquella nova amiga no seria pas rutinari.
El temps va avançar mentre jo seguia al seu costat. Va començar a ensenyar-me coses tot i que molt sovint jo no la volia escoltar i les nostres baralles eren fortes. Sabia que si ella s’enfadava era perquè sentia una gran preocupació envers els demés. Sempre, de més petita, quan arribava a casa em passava estona parlant del que havia fet durant el dia amb ella i tot eren paraules amables, simpàtiques i divertides. Ella em va ensenyar a nedar i a sumar, em va explicar perquè havia d’estudiar i em va animar en tot moment.
A mesura que els dies anaven passant al seu costat, jo s’havia que tard o d’hora l’hauria d’abandonar i que enyoraria la tranquil·litat de saber que algú et vetlla, l’alegria espontània i els tips de riure despreocupats. Enyoraria la felicitat de fer-la servir com a incondicional companya de jocs.
A ella l’abandonava en un dels moments més durs: la meva ciutat mantenia el sistema educatiu per un sol fil a punt de partir-se. Els educadors s’enfrontaven a un règim que els havia anat desprestigiant sobretot per culpa del immadur jovent, que pujava tard o d’hora a governar el país, carregat de estupideses i egoismes. Les universitats ja no eren llocs on aprendre, quedà clar que ja no eren propietat del coneixement i el pensament sinó de les forces de l’estat.
Em deixaves sola davant d’aquesta situació, però tranquil·la, no t’ho vaig retreure mai.
Va arribar el moment de distanciar-nos, no podíem seguir juntes doncs ja no ens conduïa cap a enlloc. Jo havia crescut i tu començaves a mostrar interès pels més petits. En el fons els envejava, ells no tenien preocupacions. I, si en aquells moments, jo pensava que en tenia... que inesperada és la vida que com més gran ets, més te n’adones de com erets d’ingènua i innocent. Havia de continuar el meu camí, embrancant-me amb projectes que potser quedarien aparcats, sense resoldre, però que havia d’intentar simplement per satisfer el meu orgull. Tu m’havies donat la confiança suficient per intentar-ho i ja que tenia l’oportunitat no et volia defraudar. Perdona’m si de totes formes ho he acabat fent.
La separació se’m feia estranya, no entenia com el temps havia passat bategant tan imperfectament que havia acabat resultant terriblement fugaç. No entenia com m’havia format, creixent a marxes forçades deixant-te sola; però bé diu la cançó popular: “Les escoles viuen per sempre però els nens es fan grans”.

Han estat 12 anys

Redactat durant el curs escolar 2008-2009; escrit commemoratiu dels meus anys d'escola

Hoy tengo ganas de saltarme las reglas de la vida moderna
De salirme de madre, caminar despacio por la calle.
No gastar dinero y forrarme por la geta
Y fumar lo que sea a la hora de la siesta.

Hoy tengo ganas de saltarme las normas, de ponerme cachonda,
De no avergonzarme por el subidón de hormona
De buscar una ganga y encontrarla a la primera
De llevármela a casa y casarme por lo civil.

Ay, cuántos días encorsetada,
Riendo a fuerza no gano nada
Si no hablo es que escucho.
Si muerdo es que saboreo.
Me apetece más …
Me apetece más …

Hoy tengo ganas de saltarme los mitos que murieron solitos
De invitar a champaña a to’aquél que quiso y nunca lo dijo
De perder las formas, de no tener tope,
De tenerte cerca si se hace de noche.

Hoy tengo ganas de saltarme las reglas de la vida moderna
De juntar lo que nadie quiere y montarme una tienda
De construir un palacio y luego tirarle piedras
De divorciarme de ti por lo civil.

[La vida moderna - Pastora]

Sólo en la oscuridad de la noche podrás ver las estrellas y esas estrellas te guiarán a casa...

Si el éxito en la vida se mide por las cosas que salen como las planeamos en un principio, algunos considerarían que he fracasado.
Lo más importante es no sentir amargura por las decepciones de la vida. Aprender a dejar atrás el pasado y reconocer que todos los días no puede brillar el sol. Y cuando te encuentres perdido en las tinieblas de la desesperación, recuerda que sólo en la oscuridad de la noche podrás ver las estrellas y que esas estrellas te guiarán a casa. Así que no tengas miedo de cometer equivocaciones, de tropezar y de caer. La mayoría de las veces, las grandes recompensas se obtienen cuando haces las cosas que más te asustan. Tal vez consigas cumplir todos tus deseos, tal vez consigas más de lo que puedas imaginar. Quién sabe donde te llevará la vida. El camino es largo y, en el fondo, el viaje es el destino.

O. T. H.