Feliç consum i pròsperes retallades

Compra

Consumeix

Regala productes de grans multinacionals

No siguis original.

Camina pel centre de la teva ciutat i no et queixis del ritme de la gent del teu voltant. Van lents perquè són feliços. Han arribat les festes nadalenques i els torrons ajuntaran a famílies contentes que no es veuen en tot l’any però ho dissimulen.

Un milió i mig d’euros gastats en llums als carrers. Figures de Pares Noels, vinguts d’altres parts del món, decoren els aparadors. Aparadors enlluernats per a no pensar. Per a cridar al consumisme compulsiu perquè toca, perquè és lleig trencar tradicions.

Oblida’t de regalar coses fetes per tu fora de dades assenyalades. És estrany.

Els grans centres comercials ja et diuen quan ho has de fer. Recorda que quan acabi Nadal tens les rebaixes i després vindrà Sant Valentí seguit del dia de la mare, el del pare i el del veí.

Ho sabem. Participar en el joc només ens fa una peça més del sistema capitalista, de la legitimació dels rols de gènere imposats, de la cultura del obeir i no la d’aprendre, posicionar-te i fer.

Però compra inútilment i amb tranquil•litat que, tristament, ningú et mirarà malament.

___________________________________

Vídeo de l'AJLC

 

[No-Res] Vida i mort d'un espai en tres actes

[...] No obstant tot aquest desig d’ampliar-se, de seguir sent una capital a nivell internacional com aquella Barcelona filtre del modernisme entre París i la resta de l’Estat espanyol, no obstant la grandiositat de la ciutat i la manera de vendre-la al visitant, Barcelona encara manté vives zones que demostren la seva humanitat. Enmig del barri de les Corts, un barri agradable, tractat com a barri de classe mitjana alta trobem un d’aquests petits oasis. El que ara és potser opulència i orgull barrejat amb la seguretat del nou ric, no fa tant, era un barri simple, de famílies obreres i treball dur. Les Corts no es va annexionar a Barcelona fins l’any 1897 començant a perdre aleshores la seva ruralitat. Durant el segle XIX poc a poc es van anar realitzant noves construccions que unien el nucli antic de Les Corts amb la carretera (ara avinguda) de Sarrià formant així l’Eixample de Les Corts Noves. En aquesta Eixample es va construir la primera Parròquia del barri, Santa Maria del Remei, el cementiri municipal, la maternitat, el nou edifici de l’Ajuntament i bòbiles i fàbriques de productes químics i tèxtils entre d’altres. Amb el canvi de segle i l’annexió a la ciutat es va viure un gradual moviment urbanitzador començant per l’expropiació per a l’alineació dels carrers i l’obertura de grans vies de comunicació com l’Avinguda Diagonal. Va ser també aleshores quan van sorgir conjunts de casetes per obrers. Situada al carrer Entença entre, a trets generals, Travessera les Corts i l'Avinguda de Josep Tarradelles, trobem per exemple la Colònia Castells. Aquesta va néixer al 1923 per a acollir obrers del sud d'Espanya que venien a treballar a la fàbrica de xarols i vernissos de la família Castells tot i que la Colònia Castells no només acollia treballadors de la fàbrica i, per tant, no cal associar-la directament amb aquelles antigues residències comunitàries d’obrers que es construïen al voltant de indústries situades sobre els rius de les muntanyes catalanes. L’evident diferència entre les casetes ve donada per la venta de les últimes parcel·les un cop la vídua del senyor Castells va quedar-se sense diners; d’elles se’ns presenta una sensació de societat obrera, autogestionada i popular tan clara. Diferenciada de la resta del barri de Les Corts, la Colònia es considerava un món a part i es va mostrar comunitària, lluitadora i de tendència anarquista amb una gran quantitat de militants entre els seus habitants durant la Guerra Civil. [...]

Això que aquí us he presentat és un parell de fragments del que serà un reportatge sobre la destrucció de la Colònia Castells, de les vides i els somnis de moltes famílies.  

Sense veure-la ja us recomano la pel·lícula: [No-res] Vida i mort d'un espai en tres actes. (http://no-res.cc/)

Llums, càmera, coacció

Comença l'espectacle capitalista de la reapropiació

Un cicló que bloca els crits

totes les nits de depressió

que col·loca amb llum i por

que tot sigui buidor

BSO [NO-RES] from metromuster on Vimeo.

Per la llibertat d'un poble

Són molts els països que lluiten dia a dia per sobreviure al seu opressor i per sortir endavant.

Palestina ha estat admesa per la UNESCO com Estat membre amb els vots contraris del grans poders financers com ara els Estats Units o Alemanya. Amb 107 vots a favor de la introducció de Palestina com estat membre de ple dret, el gran aliat d'Israel, els Estats Units, ha decidit eliminar els fons que entregava a la UNESCO per a demostrar la seva enrabiada per no sortir-se amb la seva.

El fet que Palestina hagi aconseguit aquest reconeixement esdevenint l'Estat membre de la UNESCO número 195 és una gran alegria i, per molt que l'Estat sigui totalment diferent, la situació em va fer recordar un llibre que m'havien recomnat feia un temps i el qual per fi em vaig decidir a comprar. Tracta sobre el Sàhara i el seu patiment.

El llibre recull 13 testimonis en primera persona de manera monologada de persones que han viscut de primera mà els horrors de l'ocupació del Sàhara pel part del Marroc com a conseqüència de l'abandonament per part d'Espanya ja fa més de 30 anys. “Veus del Sàhara. Testimonis del passat i present d’un poble” és una recopilació de històries vàries que acaben per ser una de sola: la lluita per retornar el teu país a allò que era fent fora de la teva terra aquells invasors que no vetllin per la supervivència d'una cultura i una forma de vida tan única que és la clau per al reconeixement de qualsevol terra.

 

'El pueblo unido' - Inti Illimani

Pot ser molta gent desconeix l'origen del famós càntic en la major part de les manifestacions 'El pueblo unido, jamás será vencido':



El pueblo unido jamás será vencido,
el pueblo unido jamás será vencido...

De pie, cantar
que vamos a triunfar.
Avanzan ya
banderas de unidad.
Y tú vendrás
marchando junto a mí
y así verás
tu canto y tu bandera florecer,
la luz
de un rojo amanecer
anuncia ya
la vida que vendrá.

De pie, luchar
el pueblo va a triunfar.
Será mejor
la vida que vendrá
a conquistar
nuestra felicidad
y en un clamor
mil voces de combate se alzarán
dirán
canción de libertad
con decisión
la patria vencerá.

Y ahora el pueblo
que se alza en la lucha
con voz de gigante
gritando: ¡adelante!


El pueblo unido jamás será vencido,
el pueblo unido jamás será vencido...


La patria está
forjando la unidad
de norte a sur
se movilizará
desde el salar
ardiente y mineral
al bosque austral
unidos en la lucha y el trabajo
irán
la patria cubrirán,
su paso ya
anuncia el porvenir.

De pie, cantar
el pueblo va a triunfar
millones ya,
imponen la verdad,
de acero son
ardiente batallón
sus manos van
llevando la justicia y la razón
mujer
con fuego y con valor
ya estás aquí
junto al trabajador.

MANIFESTACIÓ 9 DE JULIOL. PEL NOSTRE FUTUR: INDEPENDÈNCIA!

Per deixar d'escoltar bajanades com aquestes, per deixar d'agunatar repressions, crítiques envejoses i insults: manifestació 9J; pel nostre futur: INDEPENDÈNCIA! A les 18h a pl. Urquinaona




SOMNIEM
SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

Manifestacions, Assemblees i Independència

Escrit redactat ahir*

La societat es mou, es mou per lluitar pels seus drets: drets que ara esdevenen exigències davant les múltiples problemàtiques que Estat-societat estan protagonitzant des de l’inici de la crisis però encara amb més força aquests últims mesos amb el moviment 15M i la manifestació del 19J. ‘Si Catalunya assolís la independència no ens hauríem d’enfrontar a aquest tipus de problemes’ diuen; però indignació i independència no són incompatibles: mobilitzar-se en contra de la corrupció política i econòmica pot anar junt a la mobilització en defensa de la nostra terra.

En dues setmanes, el proper dissabte 9 de juliol, Barcelona tornarà a sortir al carrer com ja va fer l’any passat al voltant de les mateixes dates. El milió i mig de persones provinents de diversos punts de Catalunya van omplir el passat 10 de juliol tot el centre de Barcelona: l’èxit de convocatòria es va deure a la retallada de 14 articles que el Tribunal Constitucional va realitzar sobre l’Estatut. Un Estatut que havia estat aprovat al 2005 pels diferents tràmits parlamentaris que suposen el Senat i el Consell Constitucional i, tot i això, el Tribunal Constitucional va decidir estripar. Estripar uns papers que el Parlament de Catalunya havia redactat en nom de tot un poble, uns papers que el senyor, ara president del govern, Rodríguez Zapatero, va prometre quan encara no ho era al 2003 que defensaria. No és d’estranyar que tantíssima gent sortís al carrer lluïnt simbologia independentista tot i que el lema de la manifestació responia al ja clàssic: “Som una nació i tenim el dret a decidir”. Com han fet des d’Espanya, els catalans també volen retallar i ja no demanen un Estatut, volen un Estat propi sorgit de l’autodeterminació dels pobles, dret indiscutible defensat com a dret humà per l’ONU.

Els ànims de la convocatòria del 9J van encaminats a la ‘Independència: pel nostre futur’. Es vol recuperar la condició de nació, els drets lingüístics, els diners que cada any marxen a Espanya i no tornen per culpa de l’espoli fiscal, volem recuperar el fons de competitivitat que el PSOE es nega en retornar mentre gasta en l’AVE a Extremadura, volem revifar la cultura i la legitimitat política per a què esdevingui autosuficient. Acatar les normes d’un altre no ajuda als catalans a autosuperar-se i, per això, el 9 de juliol el carrer torna a ser nostre. Catalunya es mou i ho fa per sobreviure.

La lluita independentista es reflexa també en l’aprovació, duta a terme el passat 30 d’abril, de l’Assemblea Nacional de Catalunya, l’encarregada de treballar intel•lectualment sobre tots els factors propicis per a què les paraules esdevinguin fets. Queden tres mesos fins que tot comenci a la tardor però no per això el poble està passiu: demà, per exemple, s’aprova al barri de Les Corts de Barcelona la constitució d’una Assemblea pròpia del barri; la descentralització en la feina realitzada farà que un cop junta trobem un equip amb empemta, nervi i preparació.

La manifestació de l’any passat, les consultes independentistes iniciades el 13 de setembre de 2009 a Arenys de munt i finalitzades el 10 d’abril del 2011 amb Barcelona junt a 20 municipis més i la constitució de l’Assemblea Nacional seguidament, ens han conduït a un intens any de lluita ja no tant patriòtica i visceral sinó més lògica i racional: els esdeveniments que segueixen desfavorint Catalunya fan que cada cop el poble es senti més poble: 881.564 votants van decidir i, ara, de nou, necessiten la nostra veu al carrer: el 9 de juliol a Pl.Urquinaona el poble català demostrarà on i per què segueix.

Un parell d'articles sobre aturar el Parlament i el que d'allà va sortir

Taxi. Ni libre ni ocupado

¿Soy yo el violento?

Daniel Díaz (http://blogs.20minutos.es/nilibreniocupado/2011/06/16/¿soy-yo-el-violento/)

16 junio 2011

¿Ahora soy yo el violento? ¿Me robas mis derechos para dárselos a las grandes fortunas y ahora soy yo el violento? ¿Qué es violencia para ti?

Violentos son los Paraísos Fiscales, las SICAV y las Agencias de Calificación. Violentos son los bancos. Es violento nacionalizar las pérdidas y privatizar los beneficios. Violentos son los causantes de 5 millones de parados y de la fuga de jóvenes talentos a países más prósperos. Violenta es la politización del Poder Judicial, los partidos que incluyen imputados por corrupción en sus listas, el salario mínimo interprofesional (641,40€), los contratos basura, los recortes en sanidad y en educación. Violentos son los europarlamentarios que votaron seguir viajando en First Class. Violentos son los sueldos cada vez más altos de los altos directivos del IBEX, violentos son los bonus millonarios a ejecutivos de entidades rescatadas a mi costa, violento es prometerme para camelarme cada cuatro años y luego darme la espalda. Violento es quitarme las ganas. Violenta es la situación de mi amigo Juanma, padre con dos hijos que trabaja su taxi 18 horas diarias para no llegar a fin de mes.

Hoy TODOS los medios de masas (prensa, radio y televisión) se han mostrado indignados con los indignados. TODOS han dirigido sus focos hacia esos cuatro imbéciles aislados que ayer lanzaron piedras, mancharon la chaqueta de una parlamentaria y obligaron al President de la Generalitat a desplazarse en helicóptero (¿?). TODOS (excepto 20minutos) han usado a esos cuatro imbéciles para deslegitimizar el movimiento del 15-M. TODOS, en fin, han cerrado filas en torno a esa otra democracia.

En apenas unas horas los indignados ya hemos dejado de ser demócratas. Ahora, según el cuarto poder en bloque, la verdadera democracia vuelve a estar en el Parlament (y en el Congreso, por extensión); y los auténticos demócratas vuelven a ser esos tipos de sordera selectiva que siguen gobernando y decidiendo de espaldas al pueblo.

___________________________________________-

Trabajar cansa

Violencia en el Parlament (en el exterior)

Isaac Rosa (http://blogs.publico.es/trabajarcansa/2011/06/16/violencia-en-el-parlament-en-el-exterior/)

16 jun 2011

“Es posible que se ejerza hoy un uso legítimo de la fuerza, pues en democracia las instituciones tienen el monopolio de la fuerza.” -Artur Mas, presidente de la Generalitat-

Estoy sobrecogido por la violencia vivida ayer en el Parlament: fue tremendo ver cómo varias decenas de diputados violentos se mostraban violentamente partidarios de aprobar unos violentos recortes que afectarán de manera violenta a todas las partidas, incluidas sanidad y educación.

Un momento, un momento. Borren el párrafo anterior, que olvidé los gritos de rigor. Empiezo otra vez, ésta es la buena: mi más rotunda condena a la actitud violenta de quienes intentaron impedir a los representantes del pueblo ejercer su función, algo inadmisible en democracia.

Vale, seguimos: la primera lección que ya han aprendido los indignados –aunque muchos ya lo sabían, pues llevan años indignados- es que el monopolio de la violencia que define al Estado significa también que es el Estado el que decide lo que es violencia y lo que no, o dicho de otra manera: qué violencia es legítima, y cuál es delito.

Así, aplicar recortes y reformas drásticas es violento, pero es violencia legítima, como lo son los violentos rescates a Grecia o Portugal, o el violento ataque al Estado de Bienestar. Da igual que el daño sobre los ciudadanos sea infinitamente mayor y más duradero que el que causan unos cuantos manchurrones de pintura a la puerta de la Ciutadella: esto último sí es delito, lo otro no.

Podemos discrepar con algunas formas de protesta, pero hay que verlas como lo que son: expresión de un malestar que no se resuelve con acampadas y twitter. Para violencia, la crisis y las medidas anticrisis. Para violento, el desprecio de los gobernantes a los gobernados cuando manifiestan con claridad su descontento. Ya comprobamos cuando la movilización contra la guerra de Irak que daba igual el rechazo de una mayoría social, pues para los gobernantes la única expresión de voluntad popular es el voto. Pero tampoco el voto cuenta, pues ni PSOE ni CiU ganaron elecciones proponiendo recortes y reformas.

De modo que ya lo saben los indignados. A seguir con las asambleas del buen rollito, y sin mear fuera del tiesto. ¿O es que acaso esperan ser escuchados de verdad?

L'entrada de Wellington amb Pujades a les 11 del matí

L'entrada de Wellington amb Pujades a les 11 del matí

Perdoneu per la qualitat de les fotografies, estan fetes des del mòbil. I perdoneu per trigar, però us dec una entrada al respecte.

Bauman i l'actual liquidesa del món

Acabo de llegir el llibre 'Temps líquids: viure en una època d'incertesa' de Zygmunt Bauman i la quantitat de veritats que diu crec que són dignes de marcar. Us presento aquí un resum del seu llibre i una còpia d'algunes frases.

  

• L'obertura perversa de les societats imposada per la globalització negativa és justament la primera causa de la injustícia i, de retruc, del conflicte i la violència
• Per viure més segures [les persones] estaran disposades a córrer el risc de ser menys lliures - Alexander Hamilton 
• Del capital de la por se'n pot treure (i se'n treu) tota mena de beneficis, comercials o polítics
• Els missatges que els centres de poder polític [...] dibuixen un panorama en què encara hi haurà més privatització de les dificultats, més solitud i impotència, i sens dubte encara més incertesa
• No hi ha nous monstres aterridors; és el verí de la por el que ens els fa veure- Adam Curtis
• Si bé és cert que un pensament, si no el segueix una acció, és ineficaç, les accions sense pensament es revelen igual d'inútils
• La tolerància ha deixat de ser un noble gest amb què els privilegiats apaivaguen la pròpia vergonya - Clifford Geertz
• [El 10s(2001)] el món era un lloc sense llei sobre el qual tant els rics com els pobres sabien que el poder sempre té raó - Garry Younge
• La pobresa genera desesperació i subjecció, consumeix tota l'energia en la lluita per la supervivència, posa la voluntat a mercè de promeses buides i enganys perniciosos - Paolo Flores d'Arcais
• La llibertat d'elecció va acompanyada d'incomptables riscos de fracàs 
• 'Bona sort' significa abans que res, mantenir la 'mala sort' a distància

  

Ressenya:

El llibre que Zygmunt Bauman, sociòleg polonès nascut al 1925, ens presenta l’any 2007 sota el títol «Temps líquids; Viure una època d’incertesa» parla sobre nosaltres. Parla sobre els humans que poblem un món que estem duent cap a la globalització per segons que i la segregació discriminada per segons què altre.

Dividit en 5 apartats, Bauman ens planteja tota una sèrie de qüestions que volen dur al lector a la reflexió. A la introducció prèvia, l’autor ens parla sobre la necessitat de perdre la por per fer front a les incerteses: hem viscut el canvi de la fase sòlida a la fase líquida i ens cal separar el poder de la política per enfrontar la pèrdua de les comunitats com a tals, com a llocs on hi regien formes de pensament, planificació i actuació pròpies d’aquella estructura social. En el seu primer punt, La vida líquida moderna i les seves pors, Bauman tracta els temes de la injustícia existent planetàriament i la dificultat actual per a què una societat oberta es consideri autodeterminada com a una societat lliure. El problema que ell troba en aquesta pèrdua de llibertat es deu a la voluntat de les persones de situar el desig de seguretat per davant del de llibertat. En boca de Hamilton, l’autor ens diu que, les persones, «per viure més segures, estaran disposades a córrer el risc de ser menys lliures» . És aleshores, quan un individu lliure accepta ser retingut a favor de la seva seguretat, que es crea aquesta filosofia de la por de la qual se’n pot treure benefici capital i comercial i, per tant, hi haurà més incertesa en un món que es mou per interessos que duen a la privatització i a l’aïllament (punt 2 del llibre). Abans de seguir amb el text encarat a l’anàlisi del terrorisme d’Estat i les conseqüències que aquest comporta per a la població, Bauman ens aclareix en boca d’Adam Curtis que «no hi ha nous monstres aterridors; és el verí de la por el que ens els fa veure» . Tal com Meacher dirà seguidament, l’autor ens fa veure que part de la culpa del terrorisme recau en els governs: ells ens fan creure en una guerra contra el terrorisme per guanyar-nos la pròpia seguretat però no paren atenció en els motius de l’odi .

El segon punt que Bauman tracta en el seu llibre, La humanitat en moviment, es centra en l’ofec que les conseqüències de la globalització (la gran quantitat de productes de rebuig que es creen) suposen per la totalitat del planeta. La falsa democràcia, la desregulació de les guerres, els refugiats existents arreu que no són acceptats en nous països i tampoc en el propi o les fronteres com ‘membranes asimètriques’ són alguns dels conceptes que Bauman ens presenta com a canvis negatius de la globalització.

L’Estat, la democràcia i la gestió de les pors és el tercer punt on Bauman intenta qüestionar el per què de tanta inseguretat i mig conclou que es deu a la «poca claredat del camp d’acció» i no pas a la manca de protecció. En aquets punt també ens parla de la democràcia com a assumpte vist de forma elitista si parem atenció al fet que aquells que viuen en els llindars de la pobresa dediquen tota la seva energia en la lluita per la supervivència.

Per anar acabant, Bauman ens introdueix la realitat existent de que tots som Veïns i vivim en mons diferents (punt 4). Dos nivells de vida molt diferent existeixen en el món i viuen a prop, en les mateixes ciutats fins i tot. És aleshores també quan neix la por al desconegut: la mixofòbia, existint també per altra banda la mixofília; la fusió d’horitzons cada dia es fa més evident

Per acabar, l’autor ens inclou la definició d’utopia ajudat per Sir Thomas More i per Oscar Wilde per arribar a dir-nos que somiàvem en un món en que poguéssim confiar, en un món segur i que era en el país de la utopia on recala la Humanitat. No obstant, Bauman creu que hem arribat al final del camí utòpic: vivim en un món on tots som caçadors i on lluitem contra la possibilitat de perdre, ja no busquem el guanyar perquè la competència per una supervivència digna és molt difícil de dur.

14-15J i 19J: Comença la setmana

La setmana que avui comença amb un dia festiu fa por. Fa por per tota l'acció que comportarà, la coordinació, la confiança que tots els ciutadans del món ens hem de donar a anosaltres mateixos. Quan dic que fa por no em refereixo a un patiment terrorífic, em refereixo a un estat de nervis constant.

Acampar a la Ciutadella el 14, aturar les retallades del Parlament el 15 i la manifestació internacional del 19J. Això sense comptar amb l'assemblea setmanal del barri de les Corts avui dilluns 13 i la propera assemblea avançada al dissabte 18. FA por perquè no sé si podem amb tot. Volem arribar a tot arreu i el sistema no ens deixa. Contra això lluitem però, realment la gent hi participarà? Molts, frustrats per no entendre que les coses quan es fan bé es fan amb lentitut s'estan rendint. Estan deixant coix el fenomen d'#acampadabcn.

S'està fent una campanya de difusió molt bona. Ara tocarà veure que s'aconsegueix però almenys hi haurem estat i haurem lluitat per uns ideals (utòpics o no) però propis.

Us deixo aquí alguns enllaços a vídeos sobre els moviments:

¿Les vas a dejar?

El 14 i 15 de juny els indignats i indignades aturem el Parlament!

19 Junio Juventud SIN Futuro en apoyo a las manifestaciones

I aquest últim, de la televisió francesa, que no fa propaganda sobre l'acampada ni la manifestació, parla sobre el moviment 15-M
 




I us deixo també els dos cartells principals de les accions a Barcelona per aquells que vulgueu fer difusió:

 

Surt amb una noia que (no) llegeixi: tu esculls!

Una amiga d'aquelles de tota la vida, que coneixes des dels 5 anys i que saps que et coneix per molt que distàncies i futurs diferents us separin m'ha enviat avui aquests dos textos. Sabent que jo sóc més de les segones:

Salir con chicas que no leen/ Salir con chicas que leen

Rosemary Urquico

Charles Warnke

Algunas razones para tener en mente al momento de escoger entre la chica del bar o la de la biblioteca, la del maquillaje corrido o la del morral repleto de libros.

Sal con una chica que no lee (Por Charles Warnke)

Sal con una chica que no lee. Encuéntrala en medio de la fastidiosa mugre de un bar del medio oeste. Encuéntrala en medio del humo, del sudor de borracho y de las luces multicolores de una discoteca de lujo. Donde la encuentres, descúbrela sonriendo y asegúrate de que la sonrisa permanezca incluso cuando su interlocutor le haya quitado la mirada. Cautívala con trivialidades poco sentimentales; usa las típicas frases de conquista y ríe para tus adentros. Sácala a la calle cuando los bares y las discotecas hayan dado por concluida la velada; ignora el peso de la fatiga. Bésala bajo la lluvia y deja que la tenue luz de un farol de la calle los ilumine, así como has visto que ocurre en las películas. Haz un comentario sobre el poco significado que todo eso tiene. Llévatela a tu apartamento y despáchala luego de hacerle el amor. Tíratela.

Deja que la especie de contrato que sin darte cuenta has celebrado con ella se convierta poco a poco, incómodamente, en una relación. Descubre intereses y gustos comunes como el sushi o la música country, y construye un muro impenetrable alrededor de ellos. Haz del espacio común un espacio sagrado y regresa a él cada vez que el aire se torne pesado o las veladas parezcan demasiado largas. Háblale de cosas sin importancia y piensa poco. Deja que pasen los meses sin que te des cuenta. Proponle que se mude a vivir contigo y déjala que decore. Peléale por cosas insignificantes como que la maldita cortina de la ducha debe permanecer cerrada para que no se llene de ese maldito moho. Deja que pase un año sin que te des cuenta. Comienza a darte cuenta.

Concluye que probablemente deberían casarse porque de lo contrario habrías perdido mucho tiempo de tu vida. Invítala a cenar a un restaurante que se salga de tu presupuesto en el piso cuarenta y cinco de un edificio y asegúrate de que tenga una vista hermosa de la ciudad. Tímidamente pídele al mesero que le traiga la copa de champaña con el modesto anillo adentro. Apenas se dé cuenta, proponle matrimonio con todo el entusiasmo y la sinceridad de los que puedas hacer acopio. No te preocupes si sientes que tu corazón está a punto de atravesarte el pecho, y si no sientes nada, tampoco le des mucha importancia. Si hay aplausos, deja que terminen. Si llora, sonríe como si nunca hubieras estado tan feliz, y si no lo hace, igual sonríe.

Deja que pasen los años sin que te des cuenta. Construye una carrera en vez de conseguir un trabajo. Compra una casa y ten dos hermosos hijos. Trata de criarlos bien. Falla a menudo. Cae en una aburrida indiferencia y luego en una tristeza de la misma naturaleza. Sufre la típica crisis de los cincuenta. Envejece. Sorpréndete por tu falta de logros. En ocasiones siéntete satisfecho pero vacío y etéreo la mayor parte del tiempo. Durante las caminatas, ten la sensación de que nunca vas regresar, o de que el viento puede llevarte consigo. Contrae una enfermedad terminal. Muere, pero solo después de haberte dado cuenta de que la chica que no lee jamás hizo vibrar tu corazón con una pasión que tuviera significado; que nadie va a contar la historia de sus vidas, y que ella también morirá arrepentida porque nada provino nunca de su capacidad de amar.

 

Haz todas estas cosas, maldita sea, porque no hay nada peor que una chica que lee. Hazlo, te digo, porque una vida en el purgatorio es mejor que una en el infierno. Hazlo porque una chica que lee posee un vocabulario capaz de describir el descontento de una vida insatisfecha. Un vocabulario que analiza la belleza innata del mundo y la convierte en una alcanzable necesidad, en vez de algo maravilloso pero extraño a ti. Una chica que lee hace alarde de un vocabulario que puede identificar lo espacioso y desalmado de la retórica de quien no puede amarla, y la inarticulación causada por el desespero del que la ama en demasía. Un vocabulario, maldita sea, que hace de mi sofística vacía un truco barato.

Hazlo porque la chica que lee entiende de sintaxis. La literatura le ha enseñado que los momentos de ternura llegan en intervalos esporádicos pero predecibles y que la vida no es plana. Sabe y exige, como corresponde, que el flujo de la vida venga con una corriente de decepción. Una chica que ha leído sobre las reglas de la sintaxis conoce las pausas irregulares –la vacilación en la respiración– que acompañan a la mentira. Sabe cuál es la diferencia entre un episodio de rabia aislado y los hábitos a los que se aferra alguien cuyo amargo cinismo countinuará, sin razón y sin propósito, después de que ella haya empacado sus maletas y pronunciado un inseguro adiós. Tiene claro que en su vida no seré más que unos puntos suspensivos y no una etapa, y por eso sigue su camino, porque la sintaxis le permite reconocer el ritmo y la cadencia de una vida bien vivida.

Sal con una chica que no lee porque la que sí lo hace sabe de la importancia de la trama y puede rastrear los límites del prólogo y los agudos picos del clímax; los siente en la piel. Será paciente en caso de que haya pausas o intermedios, e intentará acelerar el desenlace. Pero sobre todo, la chica que lee conoce el inevitable significado de un final y se siente cómoda en ellos, pues se ha despedido ya de miles de héroes con apenas una pizca de tristeza.

No salgas con una chica que lee porque ellas han aprendido a contar historias. Tú con la Joyce, con la Nabokov, con la Woolf; tú en una biblioteca, o parado en la estación del metro, tal vez sentado en la mesa de la esquina de un café, o mirando por la ventana de tu cuarto. Tú, el que me ha hecho la vida tan difícil. La lectora se ha convertido en una espectadora más de su vida y la ha llenado de significado. Insiste en que la narrativa de su historia es magnífica, variada, completa; en que los personajes secundarios son coloridos y el estilo atrevido. Tú, la chica que lee, me hace querer ser todo lo que no soy. Pero soy débil y te fallaré porque tú has soñado, como corresponde, con alguien mejor que yo y no aceptarás la vida que te describí al comienzo de este escrito. No te resignarás a vivir sin pasión, sin perfección, a llevar una vida que no sea digna de ser narrada. Por eso, largo de aquí, chica que lee; coge el siguiente tren que te lleve al sur y llévate a tu Hemingway contigo. Te odio, de verdad te odio.

Sal con una chica que lee (Por Rosemary Urquico)

Sal con alguien que se gasta todo su dinero en libros y no en ropa, y que tiene problemas de espacio en el clóset porque ha comprado demasiados. Invita a salir a una chica que tiene una lista de libros por leer y que desde los doce años ha tenido una tarjeta de suscripción a una biblioteca.

Encuentra una chica que lee. Sabrás que es una ávida lectora porque en su maleta siempre llevará un libro que aún no ha comenzado a leer. Es la que siempre mira amorosamente los estantes de las librerías, la que grita en silencio cuando encuentra el libro que quería. ¿Ves a esa chica un tanto extraña oliendo las páginas de un libro viejo en una librería de segunda mano? Es la lectora. Nunca puede resistirse a oler las páginas de un libro, y más si están amarillas.

Es la chica que está sentada en el café del final de la calle, leyendo mientras espera. Si le echas una mirada a su taza, la crema deslactosada ha adquirido una textura un tanto natosa y flota encima del café porque ella está absorta en la lectura, perdida en el mundo que el autor ha creado. Siéntate a su lado. Es posible que te eche una mirada llena de indignación porque la mayoría de las lectoras odian ser interrumpidas. Pregúntale si le ha gustado el libro que tiene entre las manos.

Invítala a otra taza de café y dile qué opinas de Murakami. Averigua si fue capaz de terminar el primer capítulo de Fellowship y sé consciente de que si te dice que entendió el Ulises de Joyce lo hace solo para parecer inteligente. Pregúntale si le encanta Alicia o si quisiera ser ella.

Es fácil salir con una chica que lee. Regálale libros en su cumpleaños, de Navidad y en cada aniversario. Dale un regalo de palabras, bien sea en poesía o en una canción. Dale a Neruda, a Pound, a Sexton, a Cummings y hazle saber que entiendes que las palabras son amor. Comprende que ella es consciente de la diferencia entre realidad y ficción pero que de todas maneras va a buscar que su vida se asemeje a su libro favorito. No será culpa tuya si lo hace.

Por lo menos tiene que intentarlo.

 

Miéntele, si entiende de sintaxis también comprenderá tu necesidad de mentirle. Detrás de las palabras hay otras cosas: motivación, valor, matiz, diálogo; no será el fin del mundo.

Fállale. La lectora sabe que el fracaso lleva al clímax y que todo tiene un final, pero también entiende que siempre existe la posibilidad de escribirle una segunda parte a la historia y que se puede volver a empezar una y otra vez y aun así seguir siendo el héroe. También es consciente de que durante la vida habrá que toparse con uno o dos villanos.

¿Por qué tener miedo de lo que no eres? Las chicas que leen saben que las personas maduran, lo mismo que los personajes de un cuento o una novela, excepción hecha de los protagonistas de la saga Crepúsculo.

Si te llegas a encontrar una chica que lee mantenla cerca, y cuando a las dos de la mañana la pilles llorando y abrazando el libro contra su pecho, prepárale una taza de té y consiéntela. Es probable que la pierdas durante un par de horas pero siempre va a regresar a ti. Hablará de los protagonistas del libro como si fueran reales y es que, por un tiempo, siempre lo son.

Le propondrás matrimonio durante un viaje en globo o en medio de un concierto de rock, o quizás formularás la pregunta por absoluta casualidad la próxima vez que se enferme; puede que hasta sea por Skype.

Sonreirás con tal fuerza que te preguntarás por qué tu corazón no ha estallado todavía haciendo que la sangre ruede por tu pecho. Escribirás la historia de ustedes, tendrán hijos con nombres extraños y gustos aún más raros. Ella les leerá a tus hijos The Cat in the Hat y Aslan, e incluso puede que lo haga el mismo día. Caminarán juntos los inviernos de la vejez y ella recitará los poemas de Keats en un susurro mientras tú sacudes la nieve de tus botas.

Sal con una chica que lee porque te lo mereces. Te mereces una mujer capaz de darte la vida más colorida que puedas imaginar. Si solo tienes para darle monotonía, horas trilladas y propuestas a medio cocinar, te vendrá mejor estar solo. Pero si quieres el mundo y los mundos que hay más allá, invita a salir a una chica que lee.

O mejor aún, a una que escriba.

'Manifest per una Universitat de les majories'

Aquís us deixo l'enllaç del manifest aprovat a les jornades 'Per una memòria del futur' feta per l'aniversari dels fets de a Caputxinada de 1966 creat des de la PUDUP (Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública):

Comença així:

Manifest per una Universitat de les majories

“Els que firmem aquest manifest, estudiants, professors, graduats universitaris, professionals de la ciència, la tècnica, la literatura i les arts, junt amb altres persones interessades per la Universitat, ens dirigim a l’opinió pública per (…) proposar-li una perspectiva de renovació d’aquesta i demanar-li que prengui com a cosa pròpia una tasca, el compliment de la qual importa a tot el país: aconseguir una Universitat capaç de dominar els problemes tècnics i socials de l’època, una Universitat democràtica.”

Aquestes paraules encapçalaven el Manifest per una Universitat Democràtica. Cloïen amb elles els esdeveniments coneguts sota el nom de la Caputxinada. Tancàvem i obrien en aquest sentit un dels capítols més intensos de la història d’un país que maldava per sortir de la negra nit franquista. Quaranta-cinc anys després, els principis bàsics de la llibertat, definits per l’antifanquisme durant aquelles hores foscants dels nostres dies, incorren en el perill de voler ser bandejats del nostre present. El que està en perill ja no és una realitat universitària millor o pitjor, sinó la mateixa possibilitat de la seva construcció com a una universitat al servei de les veritables necessitats socials, com a una universitat que ajudi a superar els problemes i no a aprofundir-los, com a una universitat, de nou, democràtica.

En un moment on paraules com excel·lència, renovació o adaptació a la societat, han esdevingut tan sols la porta d’entrada per posar la universitat al servei dels interessos que ens han dut precisament a la crisi actual, allò que és i ha de ser de tots ha esdevingut mera moneda de canvi. Un sistema que necessita cada cop més recursos al servei d’una lògica productivista i de creixement incessant que ens du a tots plegats cap a l’esfondrament social, vol marcar també l’agenda universitària. Es tracta en definitiva de socialitzar pèrdues, aquelles que els grans interessos privats no assumeixen per si sols i necessiten dels recursos públics per fer-hi front, per privatitzar alhora els beneficis que haurien de redundar en la societat. I si aquests són els objectius que progressivament van transformat la vida universitària, el mètode és l’eliminació dels instruments democràtics per manllevar qualsevol possibilitat de fer-hi front. Una ideologia tecnocràtica, que es vol presentar tan sols com a sinònim d’eficiència, pretén impulsar el to d’un canvi radical en les condicions de la vida i el desenvolupament de la universitat. Eliminar els instruments democràtics, denostar el paper del moviment estudiantil i dels moviments de la resta dels cossos que conformen la universitat, es converteix així en la condició necessària per poderla transformar en un sentit determinat. El debat es presenta com a purament tècnic, quan en realitat és profundament polític: la construcció d’una universitat democràtica al servei d’una societat futura que superi gran part dels mals socials que avui en dia vivim o posar-la al servei d’aquells que ens han dut a l’estat actual de coses. Aquesta és la disjuntiva a la que ens enfrontem.

 
Per llegir-ne més visita: http://reconstruimlapublica.files.wordpress.com/2011/05/manifest-per-una-universitat-de-tots.pdf
 

'Excuses per no pensar' - Omplint de curiositats la motxilla del teu bagatge cultural

Omplint de curiositats la motxilla del teu bagatge cultural

Eduard Punset.

‘Excuses per no pensar; com ens enfrontem amb les incerteses de la nostra vida’. Editorial Destino. 273 pàgines. 20,50€

                                                 

Que Eduard Punset és una eminència tots ho sabem. I potser és per això que un es crea moltes expectatives al agafar un dels seus llibres. ‘Excuses per no pensar’ apareixia com el gran llibre per Sant Jordi després de recórrer junt al seu autor platós diversos realitzant entrevistes. Després de preguntar-se ‘Per què som com som’, haver afirmat que ‘L’ànima és al cervell’ i haver viatjat cap a la ‘felicitat’, ‘l’amor’, ‘les emocions’ i cap ‘al poder de la ment’, Punset ens presenta les excuses que emprem per a no pensar.

Nascut amb l’arribada de la Guerra Civil a Barcelona, Eduard Punset ha esdevingut un dels científics més valorats internacionalment. Llicenciat en Dret i amb un Màster en Ciències Econòmiques, ha treballat arreu del món en alts càrrecs com economista. Els seus llibres, les seves conferències i els seus programes televisius han fet créixer la seva popularitat i la credibilitat que la gent diposita en la seva persona. Aliant-se al seu fidel públic, Punset segueix 10 itineraris diferents en aquest llibre d’‘Excuses per no pensar’. Comença parlant de l’origen de tot per acabar amb diferents fórmules per ser més feliços en un món millor passant per diverses explicacions. L’evolució de l’ésser humà, el que li ha passat per a que sigui com és, les sensacions que el nostre cervell evoca i gestiona fent canviar el nostre sistema nerviós... Qui som, què tenim a dins, tot allò que ens envolta, l’explicació de la Terra i el valor que cada petit fenomen té, són diferents aspectes que Punset tracta en el seu últim llibre on cada itinerari es divideix en petits fragments que es dediquen a profunditzar amb exemples i múltiples mencions a altres intel•lectuals. La seva eloqüència a l’hora de parlar i amb l’ajuda de bons arguments, al lector se li fa difícil rebatre-li gairebé res del que en el text afirma. Molts d’aquests petits fragments (alguns no duren més de dues pàgines) són còpies calcades de temes tractats a ‘Redes’, el programa que Punset fa a Tve2 cada diumenge a les 21.30hores del qual és director des de 1996.

En una entrevista per al programa d’en Buenafuente, Eduard Punset va dir que sentia pena per tots aquells joves que no pensaven perquè no se n’adonaven que estaven matant les seves neurones. Lamentava això perquè, com ens explica en el seu llibre, ja n’hi ha prous causes com l’estrès que maten les neurones i la capacitat d’aprenentatge; una capacitat que Punset ens recorda que hauríem d’accentuar. Ens ho recorda amb paraules senzilles i amb explicacions i casos reals que atreuen l’atenció del lector. Per això és tan fàcil entendre’s amb ell. Per molt eminència i per molt fenomen que sigui Eduard Punset tracta al seu receptor d’igual a igual, introduint la ciència en la cultura popular.

Al llarg del llibre, l’autor ens dóna motius suficients per a que ens autoqüestionem, per a què ens preguntem per què ens passa el què ens passa. No tot són casualitats: hi ha molta genètica i també qüestió de sexes darrere de cadascuna de les actuacions d’una o altra persona. Som únics i Punset ens recorda repetidament que ‘hi ha vida abans de la mort’ i que és allò en el que ens hem de fixar. A aquests que sàpiguen això els hi dedica el llibre. Un llibre que recopila tots els seus estudis realitzats fins el moment perquè, com ja he dit, ens fa passejar per uns itineraris que complementen la nostra vida dia sí, dia també.

El naufragi retratat del periodisme del poder: Desclassificats

La sala de teatre La Villarroel ha acollit a Pere Riera amb Desclassificats durant uns dos mesos. El periodisme i els seus moments de crisis es reflexen en l’obra que debat principalment entre quin posicionament prendre quan la teva vida personal pot perjudicar a la professional. La política que existeix en el món real en l’actualitat ajuda a donar una mínima credibilitat a l’obra que es sumergeix en corrupció, mentides, enganys, tergiversacions i molta sang freda.

Amb Desclassificats obtenim una obra representada per tres marevelles del món de l’actuació a Catalunya i fins i tot a Espanya. L’estrella, Emma Vilarasau (Ventdelpla), que interpreta una ambiciosa periodista caracteritzada per viure el moment més àlgid de la seva vida, s’enfronta a una entrevista que pot canviar aquestes circumstàncies. L’entrevistat, Toni Sevilla (El cor de la ciutat), és el president del Govern que amaga darrere la seva persona un passat que, de ser descobert, podria acabar amb la seva carrera política. Finalment, Abel Folk (Ventdelpla) és el representant de premsa del president i el que posa un punt humorístic i mig picant a l’obra. Periodisme, abús de poder, manipulació i un debat entre la moralitat de les persones transmeten una història creada en una hora i vint minuts aproximadament.

L’obra s’inicia amb una conversa entre la periodista, Silvia Utgés, i el representant de premsa, Càceres. El nerviosisme de la professional i el toc vacilant d’en Càceres provoquen ja els primers riures de l’obra però alhora plantegen el dubte de, si el tracte que representen, acostuma a passar en la vida real. La presentació del president del Govern i la conversa que segueix acaben rebelant el cas de corrupció de menors on Víctor Folch, el president, es va veure involucrat anys endarrere. La moralitat i el deure de la periodista l’haurien d’obligar a donar a conèixer a la societat aquests esdeveniments de condicions tan esgarrifoses però una trucada inesperada canvia el rumb de les expectatives. Amb la filla tancada a la comissaria per suposat tràfic de drogues, Silvia Utgés viurà en primera persona el conflicte de triar entre el seu deure o la seva supervivència tant familiar com laboral.

Un pèl de sobreactuació resta l’impacte positiu que l’argument bàsic de l’obra podria transmetre. Partint de la improbabilitat que una periodista amb experiència caigui en la trampa i revel•li el contingut de la seva trucada, es veu massa evident la falta de recursos per enfonsar a la periodista per aconseguir aquest joc entre el deure i l’autoprotecció. No negarem que casos de corrupció es donen cada dia més sovint i, de fet, el representat en l’obra m’ha fet relacionar el cas de Berlusconi amb el fictici del president Víctor Folch però, tot i la manipulació i la batalla dels mitjans de comunicació per aconseguir els beneficis propis, trobo un toc d’exageració en tot plegat. Per altra banda l’explotació del poc espai utilitzat dóna molt bon resultatn i l’ús de càmeres per a la retransmissió fictícia de l’entrevista aconsegueix despertar certa admiració en l’espectador.

L’obra és recomanable, si. Però no és una obra mestra. Cal anar a veure-la amb les expectatives baixades de to; no sigui que esperis massa i et decepcioni.

El 27-M en 5 vídeos

http://www.20minutos.tv/video/bmuvFKLO-brutalidad-en-la-plaza-de-cataluna/


http://vimeo.com/24312609

Fotografies del 'desallotjament' violent del 27M

Pals per passar amb una pancarta

Noi reduït a terra. Darrere la càmera l'ambient era pacífic: tothom assegut a terra

Marca de porra a les costelles

Una noia ha provat de regalar flors als Mossos. Finalment, l'ha agafat per llençar-la a terra.

Els de dins de la plaça han reunit forces per donar ànims als de fora

Si que volava baix el 'pajarito'...

Els Mossos finalment han marxat (si, a massa velocitat i disparant a tort i a dret, però han marxat)

La plaça tornava a ser del poble!

Emocions a la plaça del poble

No puc descriure el que vaig viure, el que vaig veure al obrir als ulls després de dormir unes insuficients dues hores i mitja. Sacs, cartrons, màrfegues, coixins improvisats. Proximitat, germanor, calor i sintonia. Només he dormit una nit a Plaça Catalunya. S'ha de viure l'experiència. Despertar-te i viure tot de gent que hores abans no es coneixia compartint converses, desitjant-se passar un bon dia, passant-se la bossa de les escombraries mentre un altre escombra, començant a preparar les activitats de la jornada recollint i fent habitable la plaça.

S'han dit moltes coses del moviment. S'han posat etiquetes. S'ha desconfiat. S'ha`prejutjat. S'ha menyspreat. Les ganes de que tothom participi, la diversitat, el feeling que es viu. Són massa coses les que trenquen amb tot el que els mitjans de comunicació deien en un principi de setmana.

#acampadabcn s'ha de viure i l'has de viure. Com sempre, volia fer una entrada per deixar constància en un punt més de 'interminable Internet del que està vivint el món però també com sempre no vull repetir el que sempre es diu. Només proposar començar. Sabem que tenim les ganes, la motivació, sabem que tenim la gent, el capital humà, que és molt més important que qualsevol quantitat de diners. Després de tanta assemblea la idea està; cal pulir-la, clar que si; però la idea està. Així doncs, comencem: presentem les propostes clares a tots aquells que amarguen la digna existència de l'ésser humà, presemtem-les i diguem-lis com ho han de fer. Si no ens autogestionem, sempre serem maltractats i si no ho fem ja, la gent, de nou i com acostuma a passar, es cremarà i poc a poc anirà abandonant la plaça i això s'a d'impedir. Hem fet nostra la plaça i nostra seguirà sent però per això la gent que recolza la causa però no hi acampa amb asiduitat anirà oblidant perquè s'està allà. Això succeirà perquè vivim en un món d'actualitat continua, de televisions que decideixen el tema de la setmana i obliden el periodisme de camp, el d'investigació real. Haití, Japó, Síria, Egipte... punts que ocupen tots els telenotícies durant un temps i passen a l'arxiu de temes oblidats. No hem de tolerar oblidar tot el que ens crea, tot el que ens desperta sentiments i empatia. No hem de tolerar que Plaça Catalunya caigui en l'oblit. Hem d'allargar l'acampadabcn sigui com sigui ho hem de fer per la responsabilitat i la confiança que centenars de ciutats arreu del món han dipositat en nosaltres, en sol i en totes les altres acampades de l'Estat espanyol. 

http://www.acampadabcn.org/ Participa-hi, veuràs com e sentiràs bé!  

PD: Recorda, fes un vot responsable

El camí cap el canvi? Webs d'interés

Us presento un recull de pàgines web, enllaços a notícies i vídeos que em semblen interessants per a seguir les acampades originades a partir de la indignació de molts per la onopolització de l'economia de l'Estat i el bipartidisme polític principalment:

De què tracten les acampades?

http://acampadabcn.wordpress.com/

http://www.ara.cat/societat/propostes-dels-indignats_0_483551895.html

http://www.ara.cat/societat/Cinc-preguntes-resposta-protestes-ciutadanes_0_483551867.html

http://www.enriquedans.com/index.php?p=12611

Orígens i plataformes unides a la causa de les acampades (que no representants d'elles):

http://www.democraciarealya.es/

http://www.nolesvotes.com/

http://malestar.org/

http://www.juventudsinfuturo.net/

Trucada a RNE

Links a Twitter:

#acampadabcn http://twitter.com/#!/search/%23acampadabcn

#acampadasol http://twitter.com/#!/search/%23acampadasol

#15m http://twitter.com/#!/search?q=%2315m

#catalanrevolution
http://twitter.com/#!/search/%23catalanrevolution

#spanishrevolution
http://twitter.com/#!/search?q=%23spanishrevolution

#nonosvamos http://twitter.com/#!/search?q=%23nonosvamos

#nolesvotes http://twitter.com/#!/search/%23nolesvotes

15m i alguna que altra acampada

La manifestació d'aquest diumenge passat, 15m, va transcòrre pacíficament a Barcelona. Va ser-ho tant de pacífica que al final de la marxa els organitzadors demanaven al sector de manifestants que es dirigia cap al Parlament que no fessin res que els mitjans poguessin utilitzar per escampar com, de nou, els antisistema havien pres el carrer. Amb el lema: Toma la calle. Por una democracia real ya! No somos mercancia en manos de políticos y banqueros; de 10.000 a 15.000 prsones, 6000 segons la Guardia Urbana, van circular per Via Laietana principalment per acabar a la Ciutadella passant per davant d'una Delegació del Govern (que encara tenia el rètol en castellà) i per l'Estació de França. La manifestació va transmetre un sentiment de contrarietat pel sistema, per com s'estan duent a terme les coses, però voldria recalcar que la manifestació no era una marxa contra el PSOE. Cal explicar això, cal concretar que del que la gent està farta és de polítics corruptes i de governs que s'alien a la banca EN GENERAL. Com des dels mitjans de comunicació tampoc no se'n va fer una bona difusió del moviment (convocat per Internet) ara la gent associa la manifestació a una queixa oberta contra el govern de Zapatero de cara a les municipals d'aquest diumenge 22m i de les generals de l'any que ve.

Realment m'estranya la poca difusió que se n'ha fet. A casa, quan dimecres passat vaig dir que hi assistiria em van contestar que m'estava equivocant de dia, que les manifestacions eren dissabte 14. Per què no se n'ha fet ressó? Tenen por.

Tenien la mateixa por que han tingut aquesta nit quan un grup bastant nombrós ha decidit acampar a la Plaça Catalunya (segueix-la a twitter amb el hashtag #acampadabcn) i a Madrid també (hashtag #acampadasol). A hores d'ara, 9.19h del 17 de maig, l'acampada de Barcelona segueix realitzant-se. Noves persones acudeixen a substituir aquells que han aguantat tota la nit. Però a Madrid no han tingut la mateixa sort: cap a les 5.30 han desallotjat tota l'acampada, acampada on, a més a més d'allargar les queixes, demanen l'alliberació de 24 activistes detinguts al final de la manifestació del 15m. Què ha passat amb Barcelona? Han decidit deixar que el poble parli? No. No ens enganyem. Potser deixen un marge fins el desallotjament però la veu del poble l'estan tallant igualment: Barcelona, des de 'ajuntament, ha tallat els punts de connexió wifi de tot el voltant de Plaça Catalunya. De què tenen por? D'una revolta social originada a través de les xarxes socials? Doncs si els mitjans no actuen com la veu del poble en comptes de com la veu de les empreses (de nou ens trobem els bancs pel mig) així serà. Si us plau, deixeu d'informar només quan hi ha baralles entre manifestants i policia, quan hi ha desallotjaments o detinguts. El que passa al carrer és important.

Ànims acampades!

Manifestació 15m Barcelona; parats davant la seu central de Catalunya Caixa

Lemes més utilitzats en crits i en pancartes durant la manifestació del 15,:

- Li diuen democràcia i no ho és

- El pueblo unido jamás será vencido

- Comisiones y UGT sindicatos del poder

- Ningú no representa ningú

- No hay pan pa tanto chorizo

- Sí se puede

- APM? Alguna Pallissa Més?

- No hi ha crisis, és una estafa

- Sin el pueblo, no soys nada

- No nos mires, únete

- Juventud SIN futuro: sin casa, sin curro, sin pensión, sin miedo

1980 escriu a 2009: dos Nobels de la pau ben diferents

Carta d'Adolfo Pérez Esquivel (Nobel de la Pau l'any 1980) a Barak Obama (Nobel de la Pau l'any 2009 i actual president dels Estats Units) publicada al diari Ara en data de 11 de maig del 2011; altament recomanable:

'Benvolgut Barack, t'adreço aquesta carta fraternalment per expressar-te la preocupació i indignació de veure com la destrucció i mort sembrada en diversos països en nom de la llibertat i la democràcia, dues paraules prostituïdes i buides de sentit, acaba justificant l'assassinat i és celebrada com si es tractés d'un esdeveniment esportiu. Sento indignació per l'actitud de sectors de la població dels EUA, caps d'estat europeus i d'altres països que van sortir a recolzar l'assassinat de Bin Laden, ordenat pel teu govern i amb la teva complaença, en nom d'una suposada justícia. No es va buscar detenir-lo i jutjar-lo per crims suposadament comesos, cosa que genera dubtes. L'objectiu era assassinar-lo.

Els morts no parlen i hi ha por per l'ajusticiat que podria haver dit coses inconvenients per als EUA; l'objectiu era l'assassinat i assegurar que "mort el gos, morta la ràbia", sense tenir en compte que així no fan altra cosa que agreujar el problema.

Quan et van lliurar el premi Nobel de la pau, del qual som dipositaris, et vaig enviar una carta que deia: "Barack, m'ha sorprès molt que t'hagin atorgat el Nobel de la pau, però ara que el tens, has de posar-lo al servei de la pau entre els pobles, tens totes les possibilitats per fer-ho, d'acabar amb les guerres i començar a revertir la greu situació que viu el teu país i el món". I tanmateix, has incrementat l'odi i has traït els principis assumits en la campanya electoral davant el teu poble, com ara posar fi a les guerres d'Afganistan i Iraq i tancar les presons de Guantánamo i Abu Graib. Res d'això has aconseguit fer; al contrari, has decidit començar una altra guerra amb Líbia, recolzada per l'OTAN i per la vergonyosa resolució de l'ONU, un organisme empetitit i sense pensament propi, que ha perdut el rumb i està sotmès a les vel·leitats de les potències dominants. La base fundacional de l'ONU és la defensa i la promoció de la pau i la dignitat dels pobles. El seu preàmbul diu: "Nosaltres els pobles del món...", pobles avui absents d'aquest alt organisme.

Vull recordar a un místic i mestre que ha tingut a la meva vida una gran influència, el monjo trapenc de l'Abadia de Getsemaní a Kentucky Tomás Merton, que diu que "la major necessitat del nostre temps és netejar l'enorme massa de deixalla mental i emocional que embussa les nostres ments i converteix tota vida política i social en una malaltia de masses. Sense aquesta neteja domèstica, no podrem començar a veure. Si no veiem, no podem pensar."

Eres molt jove, Barack, durant la guerra del Vietnam, i potser no recordes la lluita del poble nord-americà oposant-se a la guerra. Les víctimes del Vietnam encara sofreixen les conseqüències del conflicte. Merton va dir, un dia que va rebre una carta que va rebre amb un segell on es podia llegir "The US Army, key to peace (l'exèrcit dels EUA, clau per a la pau)": "Cap exèrcit és clau de la pau. Cap nació no té la clau de res que no sigui la guerra. El poder no té res a veure amb la pau. Com més augmenten els homes el seu poder militar, més violen i destrueixen la pau".

He pogut compartir estones i acompanyat els veterans de guerra del Vietnam, en particular a l'activista per la pau Brian Wilson i els seus companys, que van ser víctimes d'aquella guerra i de totes les guerres.

La vida té quelcom d'imprevist i sorprenent, de fragància i bellesa que Déu va concedir a tota la humanitat i que hem de protegir per deixar a les generacions futures una vida més justa i fraternal, i restablir l'equilibri amb la Mare Terra.

Si no reaccionem per canviar la situació actual de supèrbia suïcida a la que estan arrossegant als pobles, a indrets profunds on mor l'esperança, serà difícil sortir-se'n i veure la llum. La humanitat mereix un destí millor. Saps que l'esperança és com la flor de lotus que creix en el fang i floreix amb tot els seu esplendor per mostrar la seva bellesa.

Leopoldo Marechal, aquell gran escriptor argentí, deia que "del laberint se'n surt per dalt". I crec, Barack, que després de seguir la teva ruta confonent els camins, ara et trobes en un laberint sense poder trobar la sortida i t'ensorres més i més en la violència i la incertesa, devorat pel poder de dominació, arrossegat per les grans corporacions, la indústria militar. Creus que tens els poder que ho pot tot i que el món és als peus dels EUA perquè imposa la força de les armes i envaeix països amb total impunitat. És una realitat que fa mal, però també existeix la resistència dels pobles que no claudican davant els poderosos.

Són tantes les atrocitats comeses pel teu país que donaria molta feina als historiadors, un desafiament per a ells, que hauran d'investigar i saber quines són els comportaments, la política, la grandesa i les petiteses que han portat els EUA al monocultiu de les ments que no el permet veure altres realitats.

A Bin Laden, suposat autor ideològic de l'atac a les Torres bessones, l'identifiquen com el Satan encarnat que terroritzava el món. La propaganda del teu govern l'assenyalava com a part de l'"eix del mal", i això els ha servit per declarar les guerres desitjades que el complex industrial militar necessitar per col·locar els seus productes de mort.

Saps que investigadors del tràgic 11 de setembre indiquen que l'atemptat té molt d'"autocop", com l'acció contra el Pentàgon i el desallotjament anterior als atacs de les Torres; atemptat que va donar un motiu per activar la guerra contra l'Iraq i a l'Afganistan, i ara contra Líbia. Després s'argumenta des de la mentida i la supèrbia del poder que tot ho fan per salvar el poble, en nom de "la llibertat i la defensa de la democràcia", com el cinisme de dir que la mort de dones i nens són "danys col·laterals". Això ho vaig viure a Iraq, a Bagdad, durant els bombardejos a la ciutat, sobre l'hospital pediàtric i sobre el refugi de nens que van ser víctimes d'aquells "danys col·laterals".

La paraula buida de valors i continguts, on a l'assassinat se l'anomena mort; i a Bin Laden, els EUA per fi l'han "mort". No tracto de justificar Bin Laden sota cap concepte, estic en contra de tot tipus de terrorisme, sigui el que cometen aquells grups armats com el terrorisme d'Estat que el teu país exerceix en diverses parts del món recolzant dictadors, imposant bases militars i intervenint-hi amb les armes, exercint la violència i el terror per mantenir-se en l'eix del poder mundial. Només hi ha un únic "eix del mal"? Com l'anomenaries?

Serà per aquest motiu que el poble dels EUA viu amb tanta por a les represàlies dels qui ells diuen "l'eix del mal"? És el simplisme i la hipocresia de justificar allò injustificable.

La pau és una dinàmica de vida en les relacions entre les persones i els pobles; és un desafiament a la consciència de la humanitat. El seu camí és feixuc, quotidià i esperançador, un camí on els pobles són constructors de la seva pròpia vida i de la seva pròpia història. La pau no es regala, es construeix, i això és el que et falta, noi, coratge per assumir la responsabilitat històrica amb el teu poble i la humanitat.

No pots viure en el laberint de la por i la dominació dels qui governen els EUA desconeixent els tractats internacionals, els pactes i protocols de governs que firmen però no ratifiquen cap dels acords, però parlen en nom de la llibertat i el dret.

Com pots parlar de pau si no complir amb res que no siguin els interessos del teu país?

Com pots parlar de llibertat quan tens tancats a les presons homes innocents, a Guantánamo, als EUA, a les presons d'Iraq, com Abu Graib, i a l'Afganistan?

Com pots parlar dels drets humans i la dignitat dels pobles quan els violes permanentment i bloqueges als qui no comparteixen la teva ideologia i han de suportar els teus abusos?

Com pots enviar forces militars a Haití després del terratrèmol però no enviar ajuda humanitària a aquest poble que pateix?

Com pots parlar de llibertat quan massacres els pobles del Pròxim Orient i propagues guerres i tortures en conflictes interminables que dessagnen els palestins i israelians?

Barack, mira cap amunt en el teu laberint, pots trobar l'estel que et guiï, tot i que sàpigues que mai el podràs aconseguir, com bé ho diu Eduardo Galeano.

Mira de ser coherent entre el que dius i fas, és l'única forma de no perdre el rumb. És un desafiament de la vida.

El Nobel de la pau és un instrument al servei dels pobles, mai per a la vanitat personal.

Et desitjo molta força i esperança i esperem que tinguis el coratge per corregir el camí i trobar la saviesa de la pau.'