[...] No obstant tot aquest desig d’ampliar-se, de seguir sent una capital a nivell internacional com aquella Barcelona filtre del modernisme entre París i la resta de l’Estat espanyol, no obstant la grandiositat de la ciutat i la manera de vendre-la al visitant, Barcelona encara manté vives zones que demostren la seva humanitat. Enmig del barri de les Corts, un barri agradable, tractat com a barri de classe mitjana alta trobem un d’aquests petits oasis. El que ara és potser opulència i orgull barrejat amb la seguretat del nou ric, no fa tant, era un barri simple, de famílies obreres i treball dur. Les Corts no es va annexionar a Barcelona fins l’any 1897 començant a perdre aleshores la seva ruralitat. Durant el segle XIX poc a poc es van anar realitzant noves construccions que unien el nucli antic de Les Corts amb la carretera (ara avinguda) de Sarrià formant així l’Eixample de Les Corts Noves. En aquesta Eixample es va construir la primera Parròquia del barri, Santa Maria del Remei, el cementiri municipal, la maternitat, el nou edifici de l’Ajuntament i bòbiles i fàbriques de productes químics i tèxtils entre d’altres. Amb el canvi de segle i l’annexió a la ciutat es va viure un gradual moviment urbanitzador començant per l’expropiació per a l’alineació dels carrers i l’obertura de grans vies de comunicació com l’Avinguda Diagonal. Va ser també aleshores quan van sorgir conjunts de casetes per obrers. Situada al carrer Entença entre, a trets generals, Travessera les Corts i l'Avinguda de Josep Tarradelles, trobem per exemple la Colònia Castells. Aquesta va néixer al 1923 per a acollir obrers del sud d'Espanya que venien a treballar a la fàbrica de xarols i vernissos de la família Castells tot i que la Colònia Castells no només acollia treballadors de la fàbrica i, per tant, no cal associar-la directament amb aquelles antigues residències comunitàries d’obrers que es construïen al voltant de indústries situades sobre els rius de les muntanyes catalanes. L’evident diferència entre les casetes ve donada per la venta de les últimes parcel·les un cop la vídua del senyor Castells va quedar-se sense diners; d’elles se’ns presenta una sensació de societat obrera, autogestionada i popular tan clara. Diferenciada de la resta del barri de Les Corts, la Colònia es considerava un món a part i es va mostrar comunitària, lluitadora i de tendència anarquista amb una gran quantitat de militants entre els seus habitants durant la Guerra Civil. [...]
Això que aquí us he presentat és un parell de fragments del que serà un reportatge sobre la destrucció de la Colònia Castells, de les vides i els somnis de moltes famílies.
Sense veure-la ja us recomano la pel·lícula: [No-res] Vida i mort d'un espai en tres actes. (http://no-res.cc/)
Llums, càmera, coacció
Comença l'espectacle capitalista de la reapropiació
Un cicló que bloca els crits
totes les nits de depressió
que col·loca amb llum i por
que tot sigui buidor
BSO [NO-RES] from metromuster on Vimeo.
