'Manifest per una Universitat de les majories'

Aquís us deixo l'enllaç del manifest aprovat a les jornades 'Per una memòria del futur' feta per l'aniversari dels fets de a Caputxinada de 1966 creat des de la PUDUP (Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública):

Comença així:

Manifest per una Universitat de les majories

“Els que firmem aquest manifest, estudiants, professors, graduats universitaris, professionals de la ciència, la tècnica, la literatura i les arts, junt amb altres persones interessades per la Universitat, ens dirigim a l’opinió pública per (…) proposar-li una perspectiva de renovació d’aquesta i demanar-li que prengui com a cosa pròpia una tasca, el compliment de la qual importa a tot el país: aconseguir una Universitat capaç de dominar els problemes tècnics i socials de l’època, una Universitat democràtica.”

Aquestes paraules encapçalaven el Manifest per una Universitat Democràtica. Cloïen amb elles els esdeveniments coneguts sota el nom de la Caputxinada. Tancàvem i obrien en aquest sentit un dels capítols més intensos de la història d’un país que maldava per sortir de la negra nit franquista. Quaranta-cinc anys després, els principis bàsics de la llibertat, definits per l’antifanquisme durant aquelles hores foscants dels nostres dies, incorren en el perill de voler ser bandejats del nostre present. El que està en perill ja no és una realitat universitària millor o pitjor, sinó la mateixa possibilitat de la seva construcció com a una universitat al servei de les veritables necessitats socials, com a una universitat que ajudi a superar els problemes i no a aprofundir-los, com a una universitat, de nou, democràtica.

En un moment on paraules com excel·lència, renovació o adaptació a la societat, han esdevingut tan sols la porta d’entrada per posar la universitat al servei dels interessos que ens han dut precisament a la crisi actual, allò que és i ha de ser de tots ha esdevingut mera moneda de canvi. Un sistema que necessita cada cop més recursos al servei d’una lògica productivista i de creixement incessant que ens du a tots plegats cap a l’esfondrament social, vol marcar també l’agenda universitària. Es tracta en definitiva de socialitzar pèrdues, aquelles que els grans interessos privats no assumeixen per si sols i necessiten dels recursos públics per fer-hi front, per privatitzar alhora els beneficis que haurien de redundar en la societat. I si aquests són els objectius que progressivament van transformat la vida universitària, el mètode és l’eliminació dels instruments democràtics per manllevar qualsevol possibilitat de fer-hi front. Una ideologia tecnocràtica, que es vol presentar tan sols com a sinònim d’eficiència, pretén impulsar el to d’un canvi radical en les condicions de la vida i el desenvolupament de la universitat. Eliminar els instruments democràtics, denostar el paper del moviment estudiantil i dels moviments de la resta dels cossos que conformen la universitat, es converteix així en la condició necessària per poderla transformar en un sentit determinat. El debat es presenta com a purament tècnic, quan en realitat és profundament polític: la construcció d’una universitat democràtica al servei d’una societat futura que superi gran part dels mals socials que avui en dia vivim o posar-la al servei d’aquells que ens han dut a l’estat actual de coses. Aquesta és la disjuntiva a la que ens enfrontem.

 
Per llegir-ne més visita: http://reconstruimlapublica.files.wordpress.com/2011/05/manifest-per-una-universitat-de-tots.pdf
 

'Excuses per no pensar' - Omplint de curiositats la motxilla del teu bagatge cultural

Omplint de curiositats la motxilla del teu bagatge cultural

Eduard Punset.

‘Excuses per no pensar; com ens enfrontem amb les incerteses de la nostra vida’. Editorial Destino. 273 pàgines. 20,50€

                                                 

Que Eduard Punset és una eminència tots ho sabem. I potser és per això que un es crea moltes expectatives al agafar un dels seus llibres. ‘Excuses per no pensar’ apareixia com el gran llibre per Sant Jordi després de recórrer junt al seu autor platós diversos realitzant entrevistes. Després de preguntar-se ‘Per què som com som’, haver afirmat que ‘L’ànima és al cervell’ i haver viatjat cap a la ‘felicitat’, ‘l’amor’, ‘les emocions’ i cap ‘al poder de la ment’, Punset ens presenta les excuses que emprem per a no pensar.

Nascut amb l’arribada de la Guerra Civil a Barcelona, Eduard Punset ha esdevingut un dels científics més valorats internacionalment. Llicenciat en Dret i amb un Màster en Ciències Econòmiques, ha treballat arreu del món en alts càrrecs com economista. Els seus llibres, les seves conferències i els seus programes televisius han fet créixer la seva popularitat i la credibilitat que la gent diposita en la seva persona. Aliant-se al seu fidel públic, Punset segueix 10 itineraris diferents en aquest llibre d’‘Excuses per no pensar’. Comença parlant de l’origen de tot per acabar amb diferents fórmules per ser més feliços en un món millor passant per diverses explicacions. L’evolució de l’ésser humà, el que li ha passat per a que sigui com és, les sensacions que el nostre cervell evoca i gestiona fent canviar el nostre sistema nerviós... Qui som, què tenim a dins, tot allò que ens envolta, l’explicació de la Terra i el valor que cada petit fenomen té, són diferents aspectes que Punset tracta en el seu últim llibre on cada itinerari es divideix en petits fragments que es dediquen a profunditzar amb exemples i múltiples mencions a altres intel•lectuals. La seva eloqüència a l’hora de parlar i amb l’ajuda de bons arguments, al lector se li fa difícil rebatre-li gairebé res del que en el text afirma. Molts d’aquests petits fragments (alguns no duren més de dues pàgines) són còpies calcades de temes tractats a ‘Redes’, el programa que Punset fa a Tve2 cada diumenge a les 21.30hores del qual és director des de 1996.

En una entrevista per al programa d’en Buenafuente, Eduard Punset va dir que sentia pena per tots aquells joves que no pensaven perquè no se n’adonaven que estaven matant les seves neurones. Lamentava això perquè, com ens explica en el seu llibre, ja n’hi ha prous causes com l’estrès que maten les neurones i la capacitat d’aprenentatge; una capacitat que Punset ens recorda que hauríem d’accentuar. Ens ho recorda amb paraules senzilles i amb explicacions i casos reals que atreuen l’atenció del lector. Per això és tan fàcil entendre’s amb ell. Per molt eminència i per molt fenomen que sigui Eduard Punset tracta al seu receptor d’igual a igual, introduint la ciència en la cultura popular.

Al llarg del llibre, l’autor ens dóna motius suficients per a que ens autoqüestionem, per a què ens preguntem per què ens passa el què ens passa. No tot són casualitats: hi ha molta genètica i també qüestió de sexes darrere de cadascuna de les actuacions d’una o altra persona. Som únics i Punset ens recorda repetidament que ‘hi ha vida abans de la mort’ i que és allò en el que ens hem de fixar. A aquests que sàpiguen això els hi dedica el llibre. Un llibre que recopila tots els seus estudis realitzats fins el moment perquè, com ja he dit, ens fa passejar per uns itineraris que complementen la nostra vida dia sí, dia també.

El naufragi retratat del periodisme del poder: Desclassificats

La sala de teatre La Villarroel ha acollit a Pere Riera amb Desclassificats durant uns dos mesos. El periodisme i els seus moments de crisis es reflexen en l’obra que debat principalment entre quin posicionament prendre quan la teva vida personal pot perjudicar a la professional. La política que existeix en el món real en l’actualitat ajuda a donar una mínima credibilitat a l’obra que es sumergeix en corrupció, mentides, enganys, tergiversacions i molta sang freda.

Amb Desclassificats obtenim una obra representada per tres marevelles del món de l’actuació a Catalunya i fins i tot a Espanya. L’estrella, Emma Vilarasau (Ventdelpla), que interpreta una ambiciosa periodista caracteritzada per viure el moment més àlgid de la seva vida, s’enfronta a una entrevista que pot canviar aquestes circumstàncies. L’entrevistat, Toni Sevilla (El cor de la ciutat), és el president del Govern que amaga darrere la seva persona un passat que, de ser descobert, podria acabar amb la seva carrera política. Finalment, Abel Folk (Ventdelpla) és el representant de premsa del president i el que posa un punt humorístic i mig picant a l’obra. Periodisme, abús de poder, manipulació i un debat entre la moralitat de les persones transmeten una història creada en una hora i vint minuts aproximadament.

L’obra s’inicia amb una conversa entre la periodista, Silvia Utgés, i el representant de premsa, Càceres. El nerviosisme de la professional i el toc vacilant d’en Càceres provoquen ja els primers riures de l’obra però alhora plantegen el dubte de, si el tracte que representen, acostuma a passar en la vida real. La presentació del president del Govern i la conversa que segueix acaben rebelant el cas de corrupció de menors on Víctor Folch, el president, es va veure involucrat anys endarrere. La moralitat i el deure de la periodista l’haurien d’obligar a donar a conèixer a la societat aquests esdeveniments de condicions tan esgarrifoses però una trucada inesperada canvia el rumb de les expectatives. Amb la filla tancada a la comissaria per suposat tràfic de drogues, Silvia Utgés viurà en primera persona el conflicte de triar entre el seu deure o la seva supervivència tant familiar com laboral.

Un pèl de sobreactuació resta l’impacte positiu que l’argument bàsic de l’obra podria transmetre. Partint de la improbabilitat que una periodista amb experiència caigui en la trampa i revel•li el contingut de la seva trucada, es veu massa evident la falta de recursos per enfonsar a la periodista per aconseguir aquest joc entre el deure i l’autoprotecció. No negarem que casos de corrupció es donen cada dia més sovint i, de fet, el representat en l’obra m’ha fet relacionar el cas de Berlusconi amb el fictici del president Víctor Folch però, tot i la manipulació i la batalla dels mitjans de comunicació per aconseguir els beneficis propis, trobo un toc d’exageració en tot plegat. Per altra banda l’explotació del poc espai utilitzat dóna molt bon resultatn i l’ús de càmeres per a la retransmissió fictícia de l’entrevista aconsegueix despertar certa admiració en l’espectador.

L’obra és recomanable, si. Però no és una obra mestra. Cal anar a veure-la amb les expectatives baixades de to; no sigui que esperis massa i et decepcioni.

El 27-M en 5 vídeos

http://www.20minutos.tv/video/bmuvFKLO-brutalidad-en-la-plaza-de-cataluna/


http://vimeo.com/24312609

Fotografies del 'desallotjament' violent del 27M

Pals per passar amb una pancarta

Noi reduït a terra. Darrere la càmera l'ambient era pacífic: tothom assegut a terra

Marca de porra a les costelles

Una noia ha provat de regalar flors als Mossos. Finalment, l'ha agafat per llençar-la a terra.

Els de dins de la plaça han reunit forces per donar ànims als de fora

Si que volava baix el 'pajarito'...

Els Mossos finalment han marxat (si, a massa velocitat i disparant a tort i a dret, però han marxat)

La plaça tornava a ser del poble!

Emocions a la plaça del poble

No puc descriure el que vaig viure, el que vaig veure al obrir als ulls després de dormir unes insuficients dues hores i mitja. Sacs, cartrons, màrfegues, coixins improvisats. Proximitat, germanor, calor i sintonia. Només he dormit una nit a Plaça Catalunya. S'ha de viure l'experiència. Despertar-te i viure tot de gent que hores abans no es coneixia compartint converses, desitjant-se passar un bon dia, passant-se la bossa de les escombraries mentre un altre escombra, començant a preparar les activitats de la jornada recollint i fent habitable la plaça.

S'han dit moltes coses del moviment. S'han posat etiquetes. S'ha desconfiat. S'ha`prejutjat. S'ha menyspreat. Les ganes de que tothom participi, la diversitat, el feeling que es viu. Són massa coses les que trenquen amb tot el que els mitjans de comunicació deien en un principi de setmana.

#acampadabcn s'ha de viure i l'has de viure. Com sempre, volia fer una entrada per deixar constància en un punt més de 'interminable Internet del que està vivint el món però també com sempre no vull repetir el que sempre es diu. Només proposar començar. Sabem que tenim les ganes, la motivació, sabem que tenim la gent, el capital humà, que és molt més important que qualsevol quantitat de diners. Després de tanta assemblea la idea està; cal pulir-la, clar que si; però la idea està. Així doncs, comencem: presentem les propostes clares a tots aquells que amarguen la digna existència de l'ésser humà, presemtem-les i diguem-lis com ho han de fer. Si no ens autogestionem, sempre serem maltractats i si no ho fem ja, la gent, de nou i com acostuma a passar, es cremarà i poc a poc anirà abandonant la plaça i això s'a d'impedir. Hem fet nostra la plaça i nostra seguirà sent però per això la gent que recolza la causa però no hi acampa amb asiduitat anirà oblidant perquè s'està allà. Això succeirà perquè vivim en un món d'actualitat continua, de televisions que decideixen el tema de la setmana i obliden el periodisme de camp, el d'investigació real. Haití, Japó, Síria, Egipte... punts que ocupen tots els telenotícies durant un temps i passen a l'arxiu de temes oblidats. No hem de tolerar oblidar tot el que ens crea, tot el que ens desperta sentiments i empatia. No hem de tolerar que Plaça Catalunya caigui en l'oblit. Hem d'allargar l'acampadabcn sigui com sigui ho hem de fer per la responsabilitat i la confiança que centenars de ciutats arreu del món han dipositat en nosaltres, en sol i en totes les altres acampades de l'Estat espanyol. 

http://www.acampadabcn.org/ Participa-hi, veuràs com e sentiràs bé!  

PD: Recorda, fes un vot responsable

El camí cap el canvi? Webs d'interés

Us presento un recull de pàgines web, enllaços a notícies i vídeos que em semblen interessants per a seguir les acampades originades a partir de la indignació de molts per la onopolització de l'economia de l'Estat i el bipartidisme polític principalment:

De què tracten les acampades?

http://acampadabcn.wordpress.com/

http://www.ara.cat/societat/propostes-dels-indignats_0_483551895.html

http://www.ara.cat/societat/Cinc-preguntes-resposta-protestes-ciutadanes_0_483551867.html

http://www.enriquedans.com/index.php?p=12611

Orígens i plataformes unides a la causa de les acampades (que no representants d'elles):

http://www.democraciarealya.es/

http://www.nolesvotes.com/

http://malestar.org/

http://www.juventudsinfuturo.net/

Trucada a RNE

Links a Twitter:

#acampadabcn http://twitter.com/#!/search/%23acampadabcn

#acampadasol http://twitter.com/#!/search/%23acampadasol

#15m http://twitter.com/#!/search?q=%2315m

#catalanrevolution
http://twitter.com/#!/search/%23catalanrevolution

#spanishrevolution
http://twitter.com/#!/search?q=%23spanishrevolution

#nonosvamos http://twitter.com/#!/search?q=%23nonosvamos

#nolesvotes http://twitter.com/#!/search/%23nolesvotes

15m i alguna que altra acampada

La manifestació d'aquest diumenge passat, 15m, va transcòrre pacíficament a Barcelona. Va ser-ho tant de pacífica que al final de la marxa els organitzadors demanaven al sector de manifestants que es dirigia cap al Parlament que no fessin res que els mitjans poguessin utilitzar per escampar com, de nou, els antisistema havien pres el carrer. Amb el lema: Toma la calle. Por una democracia real ya! No somos mercancia en manos de políticos y banqueros; de 10.000 a 15.000 prsones, 6000 segons la Guardia Urbana, van circular per Via Laietana principalment per acabar a la Ciutadella passant per davant d'una Delegació del Govern (que encara tenia el rètol en castellà) i per l'Estació de França. La manifestació va transmetre un sentiment de contrarietat pel sistema, per com s'estan duent a terme les coses, però voldria recalcar que la manifestació no era una marxa contra el PSOE. Cal explicar això, cal concretar que del que la gent està farta és de polítics corruptes i de governs que s'alien a la banca EN GENERAL. Com des dels mitjans de comunicació tampoc no se'n va fer una bona difusió del moviment (convocat per Internet) ara la gent associa la manifestació a una queixa oberta contra el govern de Zapatero de cara a les municipals d'aquest diumenge 22m i de les generals de l'any que ve.

Realment m'estranya la poca difusió que se n'ha fet. A casa, quan dimecres passat vaig dir que hi assistiria em van contestar que m'estava equivocant de dia, que les manifestacions eren dissabte 14. Per què no se n'ha fet ressó? Tenen por.

Tenien la mateixa por que han tingut aquesta nit quan un grup bastant nombrós ha decidit acampar a la Plaça Catalunya (segueix-la a twitter amb el hashtag #acampadabcn) i a Madrid també (hashtag #acampadasol). A hores d'ara, 9.19h del 17 de maig, l'acampada de Barcelona segueix realitzant-se. Noves persones acudeixen a substituir aquells que han aguantat tota la nit. Però a Madrid no han tingut la mateixa sort: cap a les 5.30 han desallotjat tota l'acampada, acampada on, a més a més d'allargar les queixes, demanen l'alliberació de 24 activistes detinguts al final de la manifestació del 15m. Què ha passat amb Barcelona? Han decidit deixar que el poble parli? No. No ens enganyem. Potser deixen un marge fins el desallotjament però la veu del poble l'estan tallant igualment: Barcelona, des de 'ajuntament, ha tallat els punts de connexió wifi de tot el voltant de Plaça Catalunya. De què tenen por? D'una revolta social originada a través de les xarxes socials? Doncs si els mitjans no actuen com la veu del poble en comptes de com la veu de les empreses (de nou ens trobem els bancs pel mig) així serà. Si us plau, deixeu d'informar només quan hi ha baralles entre manifestants i policia, quan hi ha desallotjaments o detinguts. El que passa al carrer és important.

Ànims acampades!

Manifestació 15m Barcelona; parats davant la seu central de Catalunya Caixa

Lemes més utilitzats en crits i en pancartes durant la manifestació del 15,:

- Li diuen democràcia i no ho és

- El pueblo unido jamás será vencido

- Comisiones y UGT sindicatos del poder

- Ningú no representa ningú

- No hay pan pa tanto chorizo

- Sí se puede

- APM? Alguna Pallissa Més?

- No hi ha crisis, és una estafa

- Sin el pueblo, no soys nada

- No nos mires, únete

- Juventud SIN futuro: sin casa, sin curro, sin pensión, sin miedo

1980 escriu a 2009: dos Nobels de la pau ben diferents

Carta d'Adolfo Pérez Esquivel (Nobel de la Pau l'any 1980) a Barak Obama (Nobel de la Pau l'any 2009 i actual president dels Estats Units) publicada al diari Ara en data de 11 de maig del 2011; altament recomanable:

'Benvolgut Barack, t'adreço aquesta carta fraternalment per expressar-te la preocupació i indignació de veure com la destrucció i mort sembrada en diversos països en nom de la llibertat i la democràcia, dues paraules prostituïdes i buides de sentit, acaba justificant l'assassinat i és celebrada com si es tractés d'un esdeveniment esportiu. Sento indignació per l'actitud de sectors de la població dels EUA, caps d'estat europeus i d'altres països que van sortir a recolzar l'assassinat de Bin Laden, ordenat pel teu govern i amb la teva complaença, en nom d'una suposada justícia. No es va buscar detenir-lo i jutjar-lo per crims suposadament comesos, cosa que genera dubtes. L'objectiu era assassinar-lo.

Els morts no parlen i hi ha por per l'ajusticiat que podria haver dit coses inconvenients per als EUA; l'objectiu era l'assassinat i assegurar que "mort el gos, morta la ràbia", sense tenir en compte que així no fan altra cosa que agreujar el problema.

Quan et van lliurar el premi Nobel de la pau, del qual som dipositaris, et vaig enviar una carta que deia: "Barack, m'ha sorprès molt que t'hagin atorgat el Nobel de la pau, però ara que el tens, has de posar-lo al servei de la pau entre els pobles, tens totes les possibilitats per fer-ho, d'acabar amb les guerres i començar a revertir la greu situació que viu el teu país i el món". I tanmateix, has incrementat l'odi i has traït els principis assumits en la campanya electoral davant el teu poble, com ara posar fi a les guerres d'Afganistan i Iraq i tancar les presons de Guantánamo i Abu Graib. Res d'això has aconseguit fer; al contrari, has decidit començar una altra guerra amb Líbia, recolzada per l'OTAN i per la vergonyosa resolució de l'ONU, un organisme empetitit i sense pensament propi, que ha perdut el rumb i està sotmès a les vel·leitats de les potències dominants. La base fundacional de l'ONU és la defensa i la promoció de la pau i la dignitat dels pobles. El seu preàmbul diu: "Nosaltres els pobles del món...", pobles avui absents d'aquest alt organisme.

Vull recordar a un místic i mestre que ha tingut a la meva vida una gran influència, el monjo trapenc de l'Abadia de Getsemaní a Kentucky Tomás Merton, que diu que "la major necessitat del nostre temps és netejar l'enorme massa de deixalla mental i emocional que embussa les nostres ments i converteix tota vida política i social en una malaltia de masses. Sense aquesta neteja domèstica, no podrem començar a veure. Si no veiem, no podem pensar."

Eres molt jove, Barack, durant la guerra del Vietnam, i potser no recordes la lluita del poble nord-americà oposant-se a la guerra. Les víctimes del Vietnam encara sofreixen les conseqüències del conflicte. Merton va dir, un dia que va rebre una carta que va rebre amb un segell on es podia llegir "The US Army, key to peace (l'exèrcit dels EUA, clau per a la pau)": "Cap exèrcit és clau de la pau. Cap nació no té la clau de res que no sigui la guerra. El poder no té res a veure amb la pau. Com més augmenten els homes el seu poder militar, més violen i destrueixen la pau".

He pogut compartir estones i acompanyat els veterans de guerra del Vietnam, en particular a l'activista per la pau Brian Wilson i els seus companys, que van ser víctimes d'aquella guerra i de totes les guerres.

La vida té quelcom d'imprevist i sorprenent, de fragància i bellesa que Déu va concedir a tota la humanitat i que hem de protegir per deixar a les generacions futures una vida més justa i fraternal, i restablir l'equilibri amb la Mare Terra.

Si no reaccionem per canviar la situació actual de supèrbia suïcida a la que estan arrossegant als pobles, a indrets profunds on mor l'esperança, serà difícil sortir-se'n i veure la llum. La humanitat mereix un destí millor. Saps que l'esperança és com la flor de lotus que creix en el fang i floreix amb tot els seu esplendor per mostrar la seva bellesa.

Leopoldo Marechal, aquell gran escriptor argentí, deia que "del laberint se'n surt per dalt". I crec, Barack, que després de seguir la teva ruta confonent els camins, ara et trobes en un laberint sense poder trobar la sortida i t'ensorres més i més en la violència i la incertesa, devorat pel poder de dominació, arrossegat per les grans corporacions, la indústria militar. Creus que tens els poder que ho pot tot i que el món és als peus dels EUA perquè imposa la força de les armes i envaeix països amb total impunitat. És una realitat que fa mal, però també existeix la resistència dels pobles que no claudican davant els poderosos.

Són tantes les atrocitats comeses pel teu país que donaria molta feina als historiadors, un desafiament per a ells, que hauran d'investigar i saber quines són els comportaments, la política, la grandesa i les petiteses que han portat els EUA al monocultiu de les ments que no el permet veure altres realitats.

A Bin Laden, suposat autor ideològic de l'atac a les Torres bessones, l'identifiquen com el Satan encarnat que terroritzava el món. La propaganda del teu govern l'assenyalava com a part de l'"eix del mal", i això els ha servit per declarar les guerres desitjades que el complex industrial militar necessitar per col·locar els seus productes de mort.

Saps que investigadors del tràgic 11 de setembre indiquen que l'atemptat té molt d'"autocop", com l'acció contra el Pentàgon i el desallotjament anterior als atacs de les Torres; atemptat que va donar un motiu per activar la guerra contra l'Iraq i a l'Afganistan, i ara contra Líbia. Després s'argumenta des de la mentida i la supèrbia del poder que tot ho fan per salvar el poble, en nom de "la llibertat i la defensa de la democràcia", com el cinisme de dir que la mort de dones i nens són "danys col·laterals". Això ho vaig viure a Iraq, a Bagdad, durant els bombardejos a la ciutat, sobre l'hospital pediàtric i sobre el refugi de nens que van ser víctimes d'aquells "danys col·laterals".

La paraula buida de valors i continguts, on a l'assassinat se l'anomena mort; i a Bin Laden, els EUA per fi l'han "mort". No tracto de justificar Bin Laden sota cap concepte, estic en contra de tot tipus de terrorisme, sigui el que cometen aquells grups armats com el terrorisme d'Estat que el teu país exerceix en diverses parts del món recolzant dictadors, imposant bases militars i intervenint-hi amb les armes, exercint la violència i el terror per mantenir-se en l'eix del poder mundial. Només hi ha un únic "eix del mal"? Com l'anomenaries?

Serà per aquest motiu que el poble dels EUA viu amb tanta por a les represàlies dels qui ells diuen "l'eix del mal"? És el simplisme i la hipocresia de justificar allò injustificable.

La pau és una dinàmica de vida en les relacions entre les persones i els pobles; és un desafiament a la consciència de la humanitat. El seu camí és feixuc, quotidià i esperançador, un camí on els pobles són constructors de la seva pròpia vida i de la seva pròpia història. La pau no es regala, es construeix, i això és el que et falta, noi, coratge per assumir la responsabilitat històrica amb el teu poble i la humanitat.

No pots viure en el laberint de la por i la dominació dels qui governen els EUA desconeixent els tractats internacionals, els pactes i protocols de governs que firmen però no ratifiquen cap dels acords, però parlen en nom de la llibertat i el dret.

Com pots parlar de pau si no complir amb res que no siguin els interessos del teu país?

Com pots parlar de llibertat quan tens tancats a les presons homes innocents, a Guantánamo, als EUA, a les presons d'Iraq, com Abu Graib, i a l'Afganistan?

Com pots parlar dels drets humans i la dignitat dels pobles quan els violes permanentment i bloqueges als qui no comparteixen la teva ideologia i han de suportar els teus abusos?

Com pots enviar forces militars a Haití després del terratrèmol però no enviar ajuda humanitària a aquest poble que pateix?

Com pots parlar de llibertat quan massacres els pobles del Pròxim Orient i propagues guerres i tortures en conflictes interminables que dessagnen els palestins i israelians?

Barack, mira cap amunt en el teu laberint, pots trobar l'estel que et guiï, tot i que sàpigues que mai el podràs aconseguir, com bé ho diu Eduardo Galeano.

Mira de ser coherent entre el que dius i fas, és l'única forma de no perdre el rumb. És un desafiament de la vida.

El Nobel de la pau és un instrument al servei dels pobles, mai per a la vanitat personal.

Et desitjo molta força i esperança i esperem que tinguis el coratge per corregir el camí i trobar la saviesa de la pau.'

Cap a on anem? Independència 2014, si us plau

Que la independència és un fenómen cada dia més potent és més que evident. Que hi ha molta gent descontenta amb les polítiques que Catalunya rep per part de la resta de l’Estat, també. A més de les múltiples personalitats que cada dia fan declaracions al respecte, un gran sector de la ciutadania d’aquest país s’està mobilitzant per assolir la independència el més aviat i eficaçment possible. El passat dissabte, 30 d’abril, unes 1500 persones es van reunir a la Conferència Nacional per l’Estat Propi per aprovar el full de ruta a seguir per l’Assamblea Nacional de Catalunya, l’encarregada a partir de la propera tardor d’establir la independència. Els organitzadors, que no vinculen l’Assamblea a partits polítics, van descriure l’acte com el «punt de sortida per al procès de liberació nacional». I és necessari un canvi d’aquesta magnitud: fins i tot Duran i Lleida va declarar «o n’hi ha per tots o no n’hi ha per ningú» quan el PSOE va aprovar el finançament de l’AVE a Extremadura mentre nega el fons de competitivitat per Catalunya. Accions com aquesta i també degut al gran éxit de les consultes sobre la independència, realitzades a molts municipis de Catalunya i de l’estranger, han conduit a establir l’Assamblea Nacional per a que les paraules esdevinguin fets.

L’última onada de consultes independentistes, realitzades fins el 10 d’abril, va incloure Barcelona junt a 20 municipis més. El 10A va ser un fenòmen que més enllà dels números demostra el clar problema existent entre uns i altres, entre Catalunya i Espanya. El simple fet que existeixin aquests números, 257.645 votants on 230.590 van dir que sí a que Catalunya esdevingués un estat de dret democràtic i independent, ja és preocupant per a la resta de l’Estat. És preocupant que milers de persones s’organitzin, dediquin hores i en perdin més en fer difusió d’allò en el que creuen: del dret a votar, d’un dret a decidir que és tan nostre com de la resta de nacions. Barcelona Decideix va viure una consulta que, tot i ser catalogada pel representant de les juventuts del PP, J.A. Coto, com «de patxanga», ha obert un gran interrogant la independència de Catalunya no pot trigar en arribar perquè sense els polítics, la ciutadania va parlar i va decidir.

Què és el que els polítics espanyols han fet malament? Ai senyor Zapatero, vosté no pot prometre al 2003, abans d’esdevenir president del Govern, recolzar l’Estatut que sorgís del Parlament i després, un cop el text va ser aprovat al 2005, hagués ja superat els tràmits parlamentaris del Senat i el Consell Constitucional i hagués estat votat a través de referèndum, deixar que el Tribunal Constitucional retallés l’Estatut en 14 artícles.

Encara es pregunten d’on ha sortit aquesta tendència independentista? El motiu de la manifestació multitudinària realitzada a Barcelona el passat 10 de juliol de 2010? S’ho pregunten? Amb la retallada (que curiós, ara està de moda) de l’Estatut, a Catalunya se li va negar la seva condició de nació, se li van negar els seus drets històrics com a font de legitimitat política, van retallar els drets de la seva llengua, van resoldre que Catalunya no podia encaixar dins d’Espanya, que la sortida més eficaç era engolir-la... Encara es pregunten que han fet per merèixer aquesta onada de manifestacions, consultes i finalment l’establiment d’una Assamblea Nacional? Està clar que el camí de tornada cap a la independència que en el seu dia vam tenir ja està guiat. Arribarà? Segur. El moment? Esperem que no trigui massa.

Un Primer de Maig cabrejat

En motiu de la celebració del Dia del Treballador, ahir, 1 de maig, 7.000 persones segons la Guàrdia Urbana, van sortir al carrer encapçalades pels sindicats a les 12 del migdia. Com ja es repetia des de feia uns anys, cada cop menys gent s'unia a tals manifestacions per la poca confiança que senten per uns sindicats que ja no representen a ningú més enllà dels mateixos que integren els propis sindicats. 

Després de voltar pel barri dels rics, amb una proposta diferent, la convocatòria va reclamar els drets essencials del treballador però també va cridar contra el ‘casament del sindicats amb la Patronal’ per evitar les perilloses condicions de precarietat que s’estan originant a partir de la nova reforma laboral. Un milió i mig de persones aturades als Països Catalans i el fet que el 40% d’aquest atur estigui format per joves va llençar a una població rabiosa al carrer. Eren pocs potser, uns 1500 segons la Policia, però ja eren uns quants i això alguna cosa ha de significar.  Entre el càntics, els més populars van estar ‘Qui sembla la misèria, recull la ràbia’ o ‘Contra el capitalisme, guerra social’.

Un petit grup, seguint la marxa (Jardinets de Gràcia, Diagonal, Aribau, Via Augusta, General Mitre, -, Ganduxer, Diagonal, Villarroel)  ha trencat vidres de bancs i tendes aprofitant que per aquella zona de Barcelona cada escassos metres hi havien caixers diversos i ha llençat pintura també contra el departament d’ensenyament per on va circular la marxa després d’intentar passar sense que la Policia ho permetés per davant de la vivenda d’Artur Mas. De totes maneres, a la cruïlla de Diagonal amb Tusset, es va cremar i es va fer explotar un ninot que el representava.Després d'un marxa més o menys pacífica entre les persones encara que no amb els bancs de la zona, baixant el carrer de Ganduxer, finalment els Mossos van decidir carregar amb l’ajuda de porres i disparant pilotes de goma contra els manifestants més endarrerits, molts d’ells amb la cara coberta per a no ser reconeguts. El resultat van ser 14 detinguts i una gran quantitat de contusionats per l’ús de les porres i uns 14 policies, segons dades del seu departament, també ferits. sembla ser que el motiu que finalment va desencadenar aquesta càrrega va ser que dos radicals van situar contenidors en mig del carrer per evitar el pas dels furgons policials i aquests van accelerar per a derrivar i així apartar els contenidors però van mig atropellar a un dels manifestants desencadenant així la ràbia dels més radicals que van contestar amb contundència.

Al capdavant, darrera la pancarta inicial, les retallades en sanitat i ensenyament també van formar part de la protesta i, de fet, el manifest final es va llegir davant de l’Hospital Clínic, hospital que com altres, corre el perill de ser privatitzat.

La manifestació estava ben organitzada i des de http://www.aranosaltres.org/ van fer una bona tasca que té continuitat. El problema va ser que com en totes les manifestacions, uns comencen a cridar i com des de dalt ningú escolta, passen a pintar i després a trencar. I aquesta línia entre el que és lícit i el que no depen de la ràbia que la persona dugui dintre, del seu autocontrol. Aquells que van participar en la manifestació el que menys suporten és que diretament es relacioni a tots els manifestants en antisistema perquè no hi ha re smés lluny de la realitat. Un grup no representa a tota una protesta. Aquest grupp la focalitza d'una manera concreta, una manera que no tothom comparteix. Per això, que els Mossos retinguessin durant més d'una hora a més de 20 desafortunats que es trobàven baixant Urgell amb París un cop la manifestació ja estava a punt de descombocar-se i atribuïssin aquelles retencions als aldarulls que havien succeït minuts abans a Ganduxer tampoc és massa lícit. Dels 14 detinguts, alguns segueixen tancats a la comissaria dels Mossos d'Esquadra de Les Corts i unes 70 persones s'han concentrat avui a partir de les 21h per a demanar que els deixessin anar. Han aconseguit tallar Travessera de les Corts i furgons dels mossos els envolten per evitar el pas als cotxes.  

 

Potser aquests esdeveniments acabaran sent una manifestació de tantes que s'han fet i que queden per fer. Demanem resultats o encara no toca?

Manifest final de la manifestació alternativa de l'1 de maig, #aranosaltres

'Avui, 1r de Maig, hem sortit als carrers a Barcelona, com ahir a Cornellà, aquest matí a Girona o a Terrassa, som milers i arreu, a cada passa, s’ha sentit clara la nostra veu.

Aquesta tarda, ens hem trobat i hem recorregut una part dels barris rics, luxoses zones inhòspites, els llocs on la burgesia catalana dissenya les polítiques econòmiques i socials amb que pretenen colpejar encara més les nostres vides.

Ara bé, aquí, ara, aquesta nit podem gaudir d’una claredat fonamental: aquest sistema està tocat de mort. Que el capitalisme pot assegurar unes condicions de vida habitables per a tothom és un conte que no s’aguanta per enlloc, ho estem veient i patint cada dia als nostres barris.

Sabem com es reparteixen els papers en aquest joc sinistre, som capaces de distingir un enemic comú en aquest joc a tres bandes entre els partits polítics, la patronal i els sindicats traïdors, un joc on la banca sempre guanya i reparteix el pastís sempre entre els mateixos jugadors, un joc on la llei i la justícia van per camins oposats.

Sabem que no calen més proves, hem tingut prou amb l’intent de desmantellament de la sanitat i l’educació, amb l’aprofundiment de l’explotació laboral a base de ganivetades a la jubilació i a la negociació col·lectiva, amb l’estafa assassina de les hipoteques i bancs, amb les polítiques urbanístiques i energètiques que destrossen barris, cultures i ecosistemes…. ho sabem del cert, tant se’ls en dóna, el seu joc s’ha acabat.

Ara ens toca a nosaltres? Si, ara, doncs ens hi va la vida, i la vida és ara. Si, a nosaltres, perquè més enllà de les diferents estratègies, formes d’organització, relats i identitats amb els que cadascuna ens sentim fortes en la lluita, reconeixem que hi ha una lluita comuna, una lluita pel que totes necessitem per viure, una lluita que encara no sabem a on ens portarà, una lluita no només per esborrar del mapa a aquest enemic comú, sinó sobretot, una lluita per viure d’una altra manera, una manera radicalment diferent al desastre al que la lògica de la mercaderia ens està abocant.

Com? No ho sabem. El que si sabem és que no sortirà del no res. Haurem d’aprendre encara moltes coses? Segur, però no comencem avui doncs ja fa molt que hem començat i davant la seva buidor ens sabem plenes, plenes de solidaritat, d’intel·ligència col·lectiva, d’esperit crític, de diversitat cultural, de combativitat, de capacitat d’autogestió, de cultura lliure i popular, de vida en comunitat.

No comencem avui com tampoc acaba aquí el 1r de Maig. Seguirem, lluitant, a les assemblees, als talls de carrers, a les concentracions, a les okupacions, als sabotatges,a les cooperatives, als sindicats combatius, a peu de carrer, als centres de treball, a les escoles, instituts, universitats i hospitals. A tot arreu, ara ens toca a nosaltres!!!

Seguirem avui i sempre també recordant a les que s’han quedat pel camí, seguirem no oblidant les que no han pogut tirar endavant, les que han rebentat per la pressió de l’atur i el desnonament, les que s’han vist atrapades en una trampa mortal entre la manipulació de la premsa, l’ajuntament, la policia i el sistema judicial; les milers de nosaltres que han trobat la mort en el seu camí a la llibertat.

Va per elles! Va per nosaltres!'

http://www.aranosaltres.org/