El català, espècie protegida

Segons un estudi realitzat per la UNESCO, cada dues setmanes mor una llengua al món. Actualment trobem de tres a set mil llengües arreu però fa 500 anys n’existien el doble. Totes les previsions indiquen que en 100 anys, el 80% d’aquestes llengües s’hauran extinguit ja que un 96% de la població mundial es comunica en tan sols el 4%.

La repressió rebuda per Catalunya al llarg dels segles i lingüísticament incrementada durant el franquisme ha fet que la consciència de l’idioma sigui més potent. L’alta participació en el ‘Lipdub per la llengua’ (www.lipdubperlallengua.cat) demostra les ganes de la població d’«aconseguir que el català esdevingui la llengua comuna, de cohesió social i d’interrelació entre totes les persones del nostre àmbit lingüístic», tal com proposa la Plataforma per la Llengua. És potser aquesta consciència de país el que provoca malestar des de l’Estat espanyol. Per exemple, barrejant política i futbol, l’últim clàssic jugat al Bernabéu (27/05/2011) ens transmet moltes mostres de l’adversitat que directives i aficions senten per l’equip contrari. Per a aquest partit, com és costum, el Futbol Club Barcelona va demanar a la UEFA que la megafonia dirigida als blaugranes sonés en català. La resposta va ser negativa donat que, segons l’equip blanc, la policia volia evitar-ho «per motius de seguretat». Finalment, sí es va sentir megafonia en català per falta de motius consistents per explicar per què s’impedia l’ús de l’idioma a Madrid però no a altres estadis europeus on sempre sona sense problemes. Les declaracions de Mourinho (fent escarni amb l’opinió que els catalans «no són mala gent»), l’aparició d’una madridista en el directe de TV3 («que es morin els catalans») o el fet que la seguretat privada de l’estadi requisés a l’entrada totes les estalades visibles dels aficionats i així la seva llibertat d’expressió (amb les declaracions: «les banderes catalanes amb estrelles no passen») ha donat força a l’anàlisis fet per la cadena de televisió CNN que situava el partit al nivell d’una lluita entre «el nacionalisme castellà i l’orgull català» on el Barça simula «la lluita de Catalunya per la independència».

Tot i portar més de 30 anys de democràcia, l’ús del català no s’ha normalitzat des de la visió nacionalista espanyola. Trobem un altre exemple en la reacció dels periodistes castellans a la roda de premsa de l’entrenador del Girona, Raül Agnés, el passat febrer, quan aquest va començar a respondre una pregunta en català. Sorprés, «si fos anglès podria parlar en anglès? És que no ho entenc, això!», va acabar abandonant la roda de premsa indignat per no poder expressar-se en la seva llengua materna.

Sembla ser que el món del futbol s’ha convertit en l’opi del poble; si serveix per fer que la gent se n’adoni dels impediments expressius i lingüístics que catalans i milions de persones arreu del món amb les respectives llengües vivim cada dia, endavant amb aquest fals i amarg futbol. Tot sigui per salvar les 3000 llengües vives que queden. Començant per la de casa.

20 Sant Jordi's

Deixeu-me que us la presenti. Potser molts de vosaltres, la majoria, no la coneixeu. Sovint somriu i és aleshores quan més bonica està. El seu somriure és contagiós i transmet felicitat. Quan et mira, et parla, i les seves paraules són sentiments callats que entens per la manera de mirar i per la intensitat i la mida dels ulls en el moment donat. Et fa tocar de peus a terra i alhora ella sempre vola. Sap escoltar, la que més; però potser gràcies a haver-ho fet durant tant de temps ja no cal que ho segueixi fent. Sense escoltar-te també t’entén, també sap quan la necessites. Comparteix moments sabent que pot confiar en tu i t’explica confidències a sota veu sabent que tu vols escoltar-la, vols saber que fa i que pensa, que necessita i per què rebenta. T’agafa del braç i et diu: ‘Ja ho sé!’ però de totes maneres seguirà caient en allò que t’explica, són uns ‘ja ho sé’ que la fan massa especial i l’envolten dels teus somriures desesperats. Puc posar la mà al foc per això: jo mateixa m’estic somrient plena d’afecte per tots aquests moments tan únics i tan característics seus.

Em fa gràcia, ella té 20 anys i jo en fa 15 que la tinc al meu costat: tres quartes parts de tota una vida. Es diu ràpid i... la lògica d’aquesta frase seria dir-te que és diu ràpid però en el fons és molt però que vols que et digui, per mi no és molt, és massa poc, massa fugaç. 15 anys al seu costat i només penso en sumar més i més dies, més i més mesos, moments, més i més aniversaris.

Cap al segle XII, un poble vivia amb por l’ocupació de les seves terres per un drac ferotge que estava acabant amb tot el bestiar i amb tots els conreus. Després de sortejar qui seria el primer en oferir-se al drac per a salvar la resta de la població, la princesa del regne va ser la persona escollida per alimentar al drac. Un valent cavaller va aparèixer just a temps per a impedir la tragèdia matant el drac. De la sang d’aquest va créixer un esplèndid roser. Roses del qual Sant Jordi va regalar a la princesa. Des d’aquesta llegenda que ens arriba als nostres dies, Catalunya regala roses a les dones del seu país: a la parella, a la germana, a la mare, a l’àvia. Els carrers es vesteixen de gala: senyeres cobreixen taules amb cubells plens de roses, grups de gent corren d’aquí cap allà agafant amb força i contra el pit la seva flor i mostrant somriures continus. Fa 20 anys però, alguna cosa va succeir. Una família amb dos fills esperava una altre criatura que havia de néixer al mes d’abril. Nou mesos d’espera van desembocar en corredisses cap a l’hospital i, després de trencar aigües i de patir com només una mare pot saber, una nena, una princesa com aquella que St. Jordi havia salvat, va veure la llum a Barcelona. Una Barcelona que fora d’aquella habitació no se n’adonava del que acabava de passar i seguia amb el curs de la seva diada amb paradetes de roses i de llibres, amb somriures i abraçades i amb passejades i regals. Aquesta família va haver de canviar els plans de la seva diada i és que la sang del drac no només els hi cediria una rosa, en serien dues: una per la mare i una altra per la petita flor que acabava de néixer. El 23 d’abril de 1991 Catalunya va regalar una rosa més, una rosa a una princesa que aquest 23 d’abril n’ha sumat ja 20.

He tingut la increïble i gran sort de viure tres quarts de la nostra vida al costat d’aquestes 20 roses. Fa un parell d’anys vaig escriure (http://alloqueetpreguntes.blogspot.com/2010/10/18-rosas.html): ’18 rosas, sensualidades que crecen paso a paso convirtiéndote en mujer’. Ara, dos anys més tard puc confirmar que no em vaig equivocar en res, ella s’ha convertit en una gran dona i tinc el enorme plaer de confirmar que aquesta dona, tant avui com ahir i com demà, es digne d’estimar tant com jo ho faig. Vaig prometre-li un altre escrit: aquí el tens petita. Jo, com cada cop que intercanviàvem cartes quan marxaves fa ja quatre anys, et demano una altre cosa: ni em deixis mai ni deixis mai de ser com ets.

'I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser en centre d'atenció...'

Felicitats Carina, i fins les properes roses.



'El plaer indescriptible que és estar amb tu avui que et fas gran'

Així sí!

El portaveu de Barcelona Decideix, Alfred Bosch, va penjar ahir a la web oficial una carta oberta donant-li les gràcies a tots els voluntaris, explicant i agraint tot el que s'ha fet per a que aconseguir un 10A brilliant fos possible:

http://www.barcelonadecideix.cat/noticia/4227/aixi-si

Retalli senyor Mas, que la resta de l'Estat ho agrairà

L’actualitat del país català està desesperada: 22.000 milions d’euros se’ns en van cada any cap a Espanya fent que siguim una de les comunitats més endeutades. El que el nostre govern fa, en comptes de reclamar el retorn de gran part d’aquest pressupost, és començar a retallar fins a reduir la despesa pública en un 10%. El que tals retallades comporten a grans trets és l’acomiadament de molts treballadors i, en l’àmbit de sanitat, cues d’espera més llargues i l’inici cap a un co-pagament sanitari. La privatització ja ha consumit per exemple una de les plantes de l’Hospital General de Granollers. 



Concentració a la Plaça St. Jaume contra les retallades, ahir a les 18h



Com a ciutadans d’una nació històricament treballadora, no podem permetre que mentre Espanya va pujar de la posició 21 a la 13 en l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU, els catalans baixéssim sis posicions en l’Índex de Competitivitat de l’IMD World entre 2003 i 2006. En un Estat organitzat això no passaria: el terme ‘flux monetari’ implica que el govern hauria d’invertir econòmicament a cada província en funció de la recaudació que aquesta aporti. L’inconvenient que els catalans troben en el sistema imposat per l’Estat espanyol és la ‘nivelació solidària’. Aquest problema arriba quan el Govern no sap quina és la comunitat que més necessitats té: a l’any 2000, a Catalunya hi havia un 18,6% de pobressa; això implicava més pobres a Catalunya que habitants a Extremadura. No obstant la clara necessitat catalana de rebre aquesta ‘solidaritat’, després de l’anivellament, és Extremadura, qui només aportava 1043€ d’impostos, la que rebia 2803€ per càpita: uns 700€ més que cada català que en un inici aportava uns 800€ més que Extremadura. Per altra banda, la població d’Andalucia suma uns 8,1 milions d’habitants i la de Catalunya només 7,3. Trobem lògic doncs que Andalucia rebi més prestacions per la llei de dependencia que la comunitat catalana. Un altre cop, però, el problema resideix quan aquesta quantitat supera en 100.000 prestacions les que Andalucia rep per davant de Catalunya. Així doncs, la desigualtat entre autonomies és clara i només cal veure les dades que indiquen que en 16 anys el déficit de Catalunya ha augmentat en 17.000 milions d’euros per saber que la millor opció, en comptes d’egoistament recaptar per a l pròpia terra, és iniciar retallades públiques que, de nou, només ens repercuteixen a nosaltres... Segons un estudi que López Tena va publicar l’any 2009 a l’AVUI, els 7,1 milions de catalans aporten més de 13.000€ a l’any i, la resta d’Espanya, uns 38,5 milions d’habitants, aporten tan sols 4.500€ a l’any.

Donada la sensació que tanta dada em transmet, cada dia veig més positiu per als catalans iniciar el camí cap a l’autodeterminació: segons l’estadística feta al juny del 2010 per l’Eurostat, Catalunya com a Estat es col•locaria en la quarta potència amb el PIB per càpita més alt de tota Europa per darrere de Luxemburg, Irlanda i Holanda i precedint a Aústria i Suècia. L’hora de despreocupar-se i abstenir-se ja ha passat senyor Mas. 

SOM; Obrint Pas

Serem allò que volguem ser. Miquel Martí i Pol




PP, PSC i Ciutadans han rebutjat la llei de proclamació d'Independència i CIU i ICV-EUiA, com ja van dir, s'han abstingut. Amb un govern que ni tan sols es mulla, que ni tan sols vol deixar clar cap a quin costat es decanta (molts convergents van votar SI a la consulta sobre la independència a Barcelona el passat 10 d'abril i ara s'abstenen) tenim el futur assegurat...



No cal desanimar-se, ja ho va dir Martí i Pol: tard o d'hora, serem allò que volguem ser!

La Guàrdia Urbana i la Proclamació de la Llei d'Independència

Aquest matí ha primera hora m'ha arribat un e-mail del servidor de declaracioindependencia.cat on explicaven tot el funcionament de l'acampada convocada per a fer pressió i així poder aconseguir l'aprovació de la Llei d'Independència al Parlament aquest dimecres dia 13. Us adjunto aquí el e-mail:

AVUI DILLUNS TOTS A LA PLANTADA-ACAMPADA DE 48H PER LA LLEI D’INDEPENDÈNCIA QUE ES VOTARÀ DIMECRES AL PARLAMENT DE CATALUNYA!

PLANTADA-ACAMPADA NACIONAL DE 48H AL PARC DE LA CIUTADELLA

Des d’avui Dilluns 11 d’abril a les 17:00h i fins a la votació de la Llei de la Llei d’Independència el dimecres 13 d’abril. (Veniu quan pugueu amb tendes, sacs de dormir...)

Vídeo de la Plantada-Acampada:

I CONCENTRACIÓ NACIONAL EL DIA DE LA VOTACIÓ CONVOCADA PER DESENES D’ENTITATS AL PARC DE LA CIUTADELLA

El Dimecres 13 d’abril a partir de les 15:30h i, sobretot, a les 17h quan es votarà la Llei

QUÈ ES VOTARÀ EXACTAMENT EL PROPER DIMECRES?

El que concretament es votarà el proper dimecres 13 d’abril al Ple del Parlament de Catalunya són les esmenes a la totalitat a la Llei de Declaració d’Independència presentades pel bloc espanyolista PSC-PSOE, PP i C’s.

En el cas que prosperin aquestes esmenes a la totalitat tombaran la Llei de Declaració d’Independència. En el cas que no prosperin, la Llei d’Independència continuarà la seva tramitació al Parlament, amb el debat de la Llei article per article i fins a la seva votació definitiva d’aquí a uns mesos.

CiU té la clau que aquestes esmenes a la totalitat prosperin o no el 13 d’abril i es tombi o no la Llei. Si CiU s’absté o vota amb el bloc espanyolista les esmenes a la totalitat prosperaran perquè PP, PSC i C’s tenen més vots que SI, ERC i IC, i la Llei caurà.

Si CiU vota amb SI i ERC aconseguirem majoria i que no prosperin les esmenes a la totalitat del bloc espanyolista i la Llei de Declaració d’Independència continuarà la seva tramitació.

Cal demanar a CiU que voti amb SI i ERC!

Visca Catalunya Lliure

Aquesta tarda, però, les previsions i els plans han canviat: la Guardia Urbana ha prohibit l'acampada i ha avisat que a partir de les 22h iniciarien el desallotjament dels 100 simpatitzants que s'havien reunit al Parc de la Ciutadella. Entre els assistents també s'hi trobaven els tres diputats de SI (Uriel Bertrán, Alfons López Tena, Toni Strubell) i l'alcaldable Santiago Espot. Han declarat que demà hi tornaran per provar d'instal·lar-s'hi de nou. Ahir vam veure que si la ciutadania vol pot aconseguir els seus propòsits (la realització de la consulta) així doncs, deixem que aquells qui vulguin es concentrin al Parc de la Ciutadella lliurament: dimecres marxaran i només volen fer palesa la seva voluntat d'aprovar la Llei.

Potser aquesta informació ja us ha arribat i no us sorprén però vull aprofitar l'oportunitat per explicar-vos un incident que vam patir amb la Guàrdia Urbana ahir, 10 d'abril, a la nit mentre molts voluntaris de Barcelona Decideix, amb senyeres i identificacions penjant del coll, celebràvem al voltant de la Plaça del Rei la, per nosaltres, victòria de la consulta:

La central de la Guàrdia Urbana que es troba just davant de la Plaça Reial va protagonitzar ahir un bon espectacle: un home jove, que més endavant va resultar ser un urbà de paisà es feia el begut mentre es tambalejava davant de dos companys més que vigilaven l'entrada a la central. Un grup de gent va aturar-se just davant seu a observar-ho, sorpresos de que no truquessis a una ambulància o almenys fessin que aquests marxés, doncs no parava de caure's al seus peus, veiem com reien. el 'borratxo' camuflat va començar a caminar cap abaix i algú el va cridar: 'Amigo ven!', ell es va acostar i es va posar realment violent empotrant al noi que l'havia cridat contra unes taules per seguidament dir: 'Ja us esteu buidant les butxaques i ensenyant-me els dni's'. Els seus companys uniformats es van acostumar i van registrar a varies persones.

Volia compartir l'anècdota per il·lustrar què és el que fa part de la Guàrdia Urbana mentre metres amunt La Rambla viu en la prostitució, la venda de drogues i els robatoris. A part que la manera de fer no era gens lícita, podríem haver posat perfectament una denúncia per induir al delicte doncs ells van ser qui van crear la situació i si és que riure's d'un borratxo com tants que trobem per les Rambles és un delicte.

Ja que lluitem per una Catalunya millor i digna per a la seva població, lluitem també per una Barcelona habitable i no forçada i creada.

10A: més enllà de les expectatives

Ni els menyspreus i insults d'ahir i la negativitat de molta gent em treuran l'alegria i responsabilitat que sento pel nostre petit pais! Les dures jornades de recollida i feina d'aquests últims mesos i l’eufòria d’aquest 10A ens han de servir per seguir cap endavant: si no som nosaltres, qui?

El dia d’ahir va despertar-se tranquil: era un diumenge assolellat que encara, quan els voluntaris muntaven les seves paradetes, restava en silenci. Nervis, moviment, tensió, rapidesa: traslladant material i acabant d’ultimar detalls per a complir amb la nostra tasca.

El 10 d'abril va ser llarg però es va fer realment curt en el fons i els resultats van ser immillorables:

A la Consulta sobre la Independència de Barcelona, 230.590 persones han votat Sí. Això representa un 89’68%. Els vots negatius són el 8’80%, que equivalen a 22.626 persones. Els blancs representen l’1,53%, 3.919 persones, i s’han registrat 510 vots nuls, un 0,05%.

Escriure sobre com va funcionar el dia seria repetir-me. No considero que ara el fet noticiós es trobi en els números. El fet noticiós ja és el simple fet que existeixin aquests números. Números sorgits a partir de la voluntat de milers de persones que des de fa mesos es deixaven les tardes recollint vot anticipat i últimament també nits dedicades a encartellar barris per a fer-ne difusió: difusió del dret a votar que cada individu té en aquest món, del dret a decidir que és tan nostre com de la resta de nacions.

No voldria doncs semblar redundant, no voldria repetir el que ja s’ha dit, però és realment difícil no fer-ho: és difícil perquè sé que tots els voluntaris a les 9pm ja flotàvem sabent els resultats aproximats del nostre barri i no ens creiem el que podia venir tan sols en un parell d’hores, la quantitat de vots que podíem assolir. I és que en un principi ningú posava la mà al foc per assegurar el funcionament de la consulta i la sorpresa ha estat general. Fa poc més d’una setmana, al debat organitzat a Òmnium Cultural, José Antonio Coto, el representant en el debat del PPC va catalogar de patxanga la consulta: quina por deuen tenir ara mateix. Encara hi ha mitjans que avui han volgut mostrar que, mentre Barcelona Decidia, els barcelonins passaven el dia a la platja... ni que així hagués estat: no veieu que els números en aquest cas no importen, el que importa és la intenció, que s’hagi fet és suficient per veure que ja és massa el que els catalans han aguantat de politics d’aquí i d’all``a i que ja es hora de despertar-se.

El resum de la jornada d’ahir és esforç i emoció, participació i ganes. Una barreja de moments i anècdotes ens ha acompanyat durant mesos per arribar fins ahir, fins els discursos al balcó de la seu a la Rambla de Santa Mònica i fins el recompte de vots durant tota la nit. Moments durant els quals hem patit però per finalment dir que hem viscut la historia i que aquesta ha estat exitosa. Flotar és el que ahir vam fer quan tot va acabar; en part morts de pena per haver arribat per fi al nostre destí i tenir que aturar-nos tot i el bon gust de boca. L’altre part corresponia a la nostra incredulitat de que finalment hagués passat: no érem ni som encara avui conscients del que hem fet aquí. La idea ara és no aturar-nos, seguir junts cap al nostre objectiu perquè aquest cop, sense politics, la ciutadania junta ha pogut dir el que vol treballant com el que són, una ciutat dintre d’una nació.

 

Cal seguir endavant, cal demostrar el que és necessari per als catalans, el que és bo per al seu futur.

 

Gràcies a tots aquells que heu ajudat a complir aquest somni i, com sovint es diu:

Salut i independència!

 

(En aquest enllaç podeu trobar un recull d’articles que l’equip de comunicació de Les Corts Decideix vam redactar al llarg del dia: http://lcd.santandreudecideix.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=29:per-primer-vegada-en-30-anys-lagenda-no-la-marquen-els-politics-sino-els-ciutadans&catid=2:noticies )

La consulta ja és aquí

En 12 hores tots els voluntaris que han fet possible el procés cap a la consulta de Barcelona Decideix es llevaran, si no ho han fet ja, per inciciar una trepidant jornada de democràcia, de unitat i de festa.

Després d'uns intensos mesos d'esforços, Barcelona Decidirà i tot arribarà a la seva fi: una fi que marcarà l'inici d'alguna cosa més gran.

La cúpula de les Arenas va acollir ahir com a primer acte oficial que estrenava el recinte l'acte de cloenda de Barcelona Decideix. Observadors internacionals, vídeos, coordinadors de districtes i personatges del món cultural català van defensar el dret a decidir per, seguidament, deixar pas al concert de La Troba Kung Fu.

Aquí podeu veure el discrus sencer d'Alfred Bosch: http://www.vilaweb.tv/?video=6751

Tinc poc a dir: ja ho he dit tot en altres entrades però vull enviar un últim missatge de força. Barcelona, demà decidirà, i ho farà gràcies a la llibertat del seus ciutadans. 

Internet camp de batalla

Tan aquest com molts altres vídeos similars corren per la xarxa. Jo mateixa vaig penjar-ne un fa tan sols dues entrades que tractava a grans trets sobre el mateix.

Sembla que s’ha posat de moda queixar-se via Internet: les xarxes socials com twitter cremen dia si dia també (sense anar més lluny, ahir mateix popularitzant el hashtag #eurodiputadoscaraduras) i youtube va carregat de muntatges reflexius sobre com està el país i de demanda reivindicativa per part de la població.

Com ni jo sóc ningú, ni vull imitar a aquests tipus de persuasions simplement vull dir-vos que fer vídeos està molt bé i encartellar els carrers amb queixes globals també. Però si realment volem que alguna cosa canviï, si realment ho volem perquè potser hi ha gent que fins i tot li agrada estar malament per així poder seguir queixant-se, doncs haurem de fer alguna cosa més enllà d’un camp de batalla a Internet. Perquè Internet té força i s’ha convertit en la veu del poble, si, no ho nego, però del que diem per Internet poca gent en fa cas: censuren allò que no els hi agrada i no en fan massa cas extra. El que cal fer és aturar l’Estat, un Estat que d’aquí ben poc ja no serà del Benestar. Aturant l’economia: economia que tan defensen, potser així comencen a protegir els demés i deixen de protegir-se a ells mateixos.

Aquí us deixo un altre enllaç:

El 10A a debat

Fotografies amb autoria pròpia

Des de la Plataforma Barcelona Decideix (específicament des del districte de les Corts) es va aconseguir reunir a 8 polítics de diferents partits a la seu d'Ómnium cultural per a debatre sobre 'El valor de les consultes. I després què?'.

No em sento capacitada per a fer un bon anàlisis sobre el que ahir va succeir, doncs tot i que les meves conviccions polítiques apunten clarament cap a una banda no sóc ningú per exposar-les aquí menyspreant aquells polítics que no van ser massa perspicaços pel meu gust. Només en resumiré el contingut del discurs de cadascún dels assistents, contingut que ja vaig piular via twitter en directe. El debat va començar fent petites mencions al 10A però va acabar derivant a un debat sobre economia.

Des de CIU, l'eurodiputat Ramon Tremosa va convidar a participar a les consultes però demanant realisme. Va acabar dient que aquest tipus de decisions es prenen en seu parlamentaria i que, per tant, per molt que el poble decideixi una cosa seran ells qui finalment decidiran per tots, va voler arribar a dir indirectament.  

El PSC, que va ser acusat per la resta de debatens d'estar representant en aquella taula rodona al PSOE més que a ell mateix, va recordar al senyor Tremosa està representant al seu temps a Convergència Democràtica i oblidar-se d'Unió. El discurs de Laia Bonet va anar encaminat cap a voler una Catalunya amb un autogovern que es fes sumant i no dividint. Des del PSC, respecten la consulta però no la recolcen pel fet de no compartir els mateixos ideals. També va comentar que no volia que la consulta servís per a dividir la societat. La pregunta de molts en aquell moment va ser: no ho saps que ja està dividida? Després, el representat de Solidaritat Catalana va pronunciar el mateix en veu alta.

De dreta a esquerra: Tremosa (CIU), Bonet (PSC) i Coto (PPC)

El representant del PP va caracteritzar les consultes de 'patxanga' electoral i es va acabar rient d'aquells qui han posat els seus esforços per a la realització de les consultes. També va aprofitar els minuts que el moderador donava per criticar el govern que CIU està realitzant a Catalunya des de les eleccions. D'aquesta manera va guanyar-se els crits de bona part del públic ja que el tema a tractar durant el debat no era ni l'espoli fiscal ni l'atur. Tot i els crits, José Antonio Coto, va dir que per ell això era més important que 4 gats desitjosos de separar-se d'España.

Des de ICV-EUIA, Teresa Mira va confirmar la seva alegria per les consultes dient que eren una bona senyal, sense cap precedent similar a la història i que això significava un clar primer pas cap a l'autodeterminació. Van convidar a tothom a votar i a votar que sí. I és que 'el camí cap a la independència és irreversible. I ICV seguirà aquest camí' va dir Mira.

ERC s'omplia d'orgull amb les consultes i el seu representant, Ignasi Llorente, pronunciava frases com  'El valor de les consultes és de mobilització, i és una mobilització moderna. Se li ha de donar molta importància perquè dubto que hi hagi cap altre tipus de moviment d'aquest nivell a Catalunya'. També va convidar a votar i va mostrar el seu desig de tornar a ser independents com segles enrere - frase amb la que el representant de Ciutadans va aprofitar per inventar que Catalunya mai havia estat una sola-.

Al seu temps, entre tantes bajanades, el representant de Ciutadans, Carlos Carrizosa, va endur-se a la meitat del seu partit que barrejat entre el públic aplaudia cada cop que aquest obria la boca. Crec que no van ser conscients de que al fer això estaven demostrant que no tenen un suport ferm des de la població i per això s'han d'aplaudir entre ells. Carrizosa va dir perles com que la consulta s'havia pogut realitzar gràcies al suport d'entitats polítiques que havien deixat anar diners i gràcies als mitjans de comunicació, mitjans que, la majoria d'ells, a hores d'ara encara no han introduit cap notícia sobre la plataforma entre la seva graella. Com un nen petit, Carrizosa va vanagloriar-se de ser del 80%, de la majoria dels espanyols nascuts a Catalunya, que no vol la independència: 'Aunque en el debate sea yo la mirotia, en Catalunya soy del 80% que no quiere la indpendencia'. La meva resposta va ser un #etfelicitofill. també, en el seu discurs realitzat tota l'estona en castellà va acusar als voluntaris d'obligar a la gent a votar, d'arrosegar-los cap als punts de vot anticipat i d'assatjar-los amb paradetes a tots els racons de Barcelona durant tres mesos. Si s'ha fet així ha estat per les dimensions de la ciutat però deixem que Carrizosa sigui aplaudit pels seus vuit amics assitents entre el públic. 'Mentides no' era el que l'altre part del públic va cridar-li repetidament a C's.

Solidaritat Catalana, amb Santiago Espot com a representant en el debat, va defensar les consultes i va a defensar Catalunya dels insults que molts dels anteriors debatens havien insinuat. Espot va dir que Catalunya sigui una nació és un fet. I es demostra al veure tants polítics unionistes assitint a un debat sobre la seva independència amb por. també va afirmar 'No som nosaltres els qui hem d'argumentar sobre la independència. Són els de´més que han d'argumentar per què no: els seus arguments són els de la por'. SI va acabar dient que per ells, la Llei de proclamació de Independència aprovada per alguns en el Parlament és la Llei de la Llibertat i el que s'ha d'aconseguir. Una de les coses que no tenen cap tipus de lògica és que tant Pujol com Mas hagin votat que si a la consulta i el seu partit voti no a aquesta llei. Voldran sortir a la foto simplement?

Finalment, Democràcia Catalana, amb Xavier Olivella com a representant en el debat, va seguir un estil de discurs similar a ERC i Solidaritat i va convidar al vot perquè votar és un dret que qualsevol català té, que Catalunya és una nació i hem d'aconseguir el reconeixement europeu.

Xavier Olivella (Democràcia Catalana) i Santiago Espot (Solidaritat Independentista)

El debat va acabar amb un torn de preguntes bastant tens i insultant en part. En el fons amb raó: molts dels polítics havien decantat els temes cap a autopromocionar-se ja pensant en les municipals i van deixar massa de banda el tema de les consultes.


Recordeu, queda tan sols una curta setmana pel 10A, el dia final de les consultes. Som-hi!