'Montilla promet ajudes als joves que ni estudien ni treballen'

Disculpa? No puc. Simplement no puc assumir, ni creure que estigui ni tan sols platejant-se aquesta bajanda.

La noticia és la següent:

633 euros mensuals durant nou mesos amb possibilitat a prorrogar-ho tres mesos més mentre es busca feina. Aquesta és l'ajuda que el president de la Generalitat de Catalunya i candidat pels socialistes a les eleccions del 28-N, José Montilla, ha promès als menors de 25 anys que ni estudien ni treballen amb l'objectiu que així es puguin formar i aconseguir una feina. Batejada com a "contracte per al futur", la proposta del PSC també preveu pels menors de 30 anys que vulguin millorar la seva formació un crèdit-salari d'un màxim de 11.399 euros que hauran de retornar, sense interessos, quan aconsegueixin una feina. Si bé pel PSC l'objectiu d'aquesta proposta és acabar amb la generació ni-ni (joves que ni estudien ni treballen) i que cap menor de 30 anys estigui a l'atur més de sis mesos sense formar-se, l'argument no ha convençut altres sectors polítics. El líder de CiU i també candidat a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, ha recomanat a Montilla que es plantegi "d'on traurà els diners" abans de prometre aquestes ajudes.

I és que el crèdit se sol·licitaria a través dels ajuntaments, es pagaria mensualment i s'hauria de retornar, tal com hem dit, sense interessos, sempre que s'hagués aconseguit una feina amb una retribució del doble del salari mínim interprofessional. En cas contrari, l'obligació de retornar els diners se suspendrà fins que es torni a trobar feina. D'acord amb les xifres actuals de joves que encaixen amb aquests perfils es calcula que l'import del programa superaria els 1.300 milions d'euros en tota la legislatura vinent.

(Treta de http://www.racocatala.cat/noticia/24319/montilla-promet-ajudes-als-joves-ni-estudien-ni-treballen)

Ara, pensem: milions de persones a l'atur, treballadors que estan siguent acomiadats o, en els millors dels casos, només resulten obligats a treballar un parell d'anys més fins la jubilació i, desprès de com a patit el seu company espanyol Zapatero amb la reforma laboral i els canvis en les pensions ara el polític "català" s'atreveix a proposar en veu alta tal bogeria. No fa tant que milers de joves es manifestaven cabrejats per les conseqüències negatives que l'aplicació del Pla Bolonya creava als universitaris. Imaginem: jove de 20 anys que treballa de cambrera a l'hora de dinar i per la tarda en un bar i, quan acaba el seu torn, per les nits fa d'acomodadora en un teatre del centre de Barcelona. Els caps de setmana també fa de caixera a un supermercat. Els matins ha d'assistir a classe: si perd més del 20% la suspenen. Treballa per pagar-se els estudis que, per molt que siguin públics, continuen sent cars i per ajudar a la seva familia que es troba en una situació econòmica X. Una X que es repeteix en la majoria de les llars en l'actualitat. Aquesta noia, però, té voluntat, té força, ja serà alguna cosa a la vida, de moment va tirant, no? Ajudem millor al gàndul del 6º, aquell que li roba diners a la seva mare del moneder per anar a beure i a ballar de divendres a dilluns i desprès descansar mentre li donen de menjar... si, donem-li 633€ cada mes... així és podrà comprar el plasma, la Play a joc i altres eines de distracció...

Estem bojos o què? Vinga va, que no ens prenguin el pèl. Amb la de gent necessitada que trobem per tot arreu i els hi donen els diners (diners que no tenim) a aquells que, no és que no els necessitin, però no els mereixen. I gens. No s'atrevirà a tirar a endavant. Bé, tampoc tindrà l'oportunitat perquè el superhome normal (logotip de les juventuts del PSC sobre Montilla per aquestes eleccions) no existeix, són els pares.

Qui existirà, no obstant, per un bon futur de Catalunya a partir del 28-N? Quin país més complicat hem de tirar a endavant...

VIURE LA VIDA ÉS PRENDRE PARTIT

Ahir vaig llegir aquesta oració escrita a la samarreta d'un noi que, com molts altres, va intentar disfrutar d'una bona nit de festa al barri de Les Corts.

Va ser també ahir a la nit quan em van recordar que tenim festa per celebrar el dia de la hispanitat, per mi: en minúscules, òbviament.

Així que, jo, com molts altres vem ignorar el veritable motiu de perquè tenim festa i vaig decidir disfrutar d'una nit de festa major. Like a Gat, Tabaloko i Orxata Sound System tocaven a partir de les 22 hores als jardins de Clara Campoamor, política de la dreta republicana i causant, en part, del sufragi universal imposat a Espanya durant la II República.

Un sinònim d'aquests tres grups seria sentiment, sentiment català.

Mentre per una banda trobavem tot de joves disposats a passar-ho bé però alhora pensant i demostrant principis desprès veiem nens petits, d'aquells que encara utilitzen la T-12 als transports metropolitans de Barcelona i d'aquells que encara no han après a cuidar-se sols, "emborratxant-se" amb ampolles de granadina i vomitant per les cantonades sense desprès no saber com actuar.

Les pancartes i els cartells que arreu dels jardins recordaven que el 10 d'abril Barcelona decideix, que incitaven a un jovent en moviment i declaraven sentiments de lluita per una nació, contrastaven amb aquest jovent que puja que de tan inconscient acabarà amb casa seva. Perquè viure la vida és prendre partit, perquè si no ho fas, no hauràs viscut, només hauràs seguit la jerarquia i l'ordre social que pertoca segons els qui manen. I qui mana? Gent que, per davant de tot, el que fa és no representar-te.

ESPAI VITAL

Criden i corren; se't creuen pel mig. Nens que surten de sota les pedres i d'altres se t'asseuen damunt dels genolls. Pagues un bitllet de 165 euros cada trimestre per poder anar a un centre docent anomenat universitat on, si tens sort, podràs acabar la carrera sense combinar plans ni fer hores extres. Els comunament coneguts com a "ferros" són antics i oleren malament. Les noves línies, els nous vagons es destinen cap a altres direccions: no fos cas que l'estudiant trenqués els seients i, a més a més, li cobrem menys. 165€. Ens enganyen cada dia i ens roben el que es nostre: un espai vital que ens mereixem com a persones. "Pleguem i colem-nos?". No, que ara ens venen amb amenaces. Desprès de més de 10 hores de classes necessites seure i començar a llegir el llibre que tot i acabar-lo d'agafar, ja al cap d'una setmana hauràs de retornar a la biblioteca. Ni dret a això ja tenim.

Dret a poc i masses deures.

L’home que treballa de fent de gos

a les festes infantils

treu la pols de la disfressa.

Puja al seat panda atrotinat

que avui quasi ni s’ha engegat

no pot mai passar de quarta.

Avui l’ha contractat una família

benestant de la ciutat

que viu a la part alta.

Para i fa 10 eurus de benzina

que no en té pas per més.

I fa un vistaso a les revistes.

L‘home que treballa fent de gos

a les festes infantils

aparcar sempre li costa.

I amb el temps que fa

que fa de gos encara es posa nerviós,

truca i espera respota.

I romp a la festa amb un pastís

cantant “cumpleaños feliz”,

li va d’un pèl no caure.

Fa ninots a un globos de colors

i una espasa d’Star Wars,

un ós, i flors, i un dinosaure.

L’home que treballa fent de gos

a les festes infantils

FA un senyal a la mestressa.

Que el convida a prendre un cafetó

mentre li firma el teló

no troben tema de conversa.

Ella me l’agafa de la mà

i el porta al quarto de planxar,

ell de lluny sent la mainada.

I fan l’amor d’una forma animal

entre camises i xandalls,

mitjons, petons i americanes.

L’home que treballa fent de gos

marxa com si fos famós

mentre veu arribar el pare.

L’home que treballa fent de gos

els fa feliços a tots,

L’home que treballa fent de gos

a les festes infantils

no sap pas que coi li passa,

gira els ulls cap al retrovisor,

la dona abraça aquell senyor.

Amb l’amor ell no hi te traça.

Mitjons petons i americanes,

i un ós I flors i un dinosaure

L'home que treballa fent de gos - Els Amics de les Arts

“Tristeza. Miro a mí alrededor y sólo veo gente ruidosa sentada en sus sitios con aire despreocupado. El profesor hoy no está y la clase me oprime más que nunca. Casi no puedo respirar. “Los recuerdos acabaran matándote” alguien dijo alguna vez. Eso es lo que ahora están haciendo.
De tez tan perfecta y sonrisa tan deslumbrante que vanidoso podías llegar a ser y que doloroso resultas ahora.
Recuerdo la de veces que te quise y tú, con tus ojos, fuego incombustible, callabas mis súplicas. Lo recuerdo a pesar del tiempo que lenta y agobiantemente sigue golpeando a las agujas del reloj para que no cesen de moverse. Dos iniciales solía escribir allí donde pudiese: la tuya y la mía; eso bastaba para sobrevolar el mundo.
Distraídamente alguien dibuja en la mesa mientras otros escuchan melodías cargadas de energía. Dos chicas cuchichean sobre sus trofeos de fin de semana y dos más acaban de entablar una discusión acalorada. Pero tú, tú sigues ahí, sin dejarme ir a pesar de la distancia, a pesar de la tensión. Quedaron tantas piezas sin encajar que no sé por qué no empleamos nuestras múltiples razones por seguir.
Apenas recuerdo tus caricias. Ya no sé de tus besos y sólo oigo tu voz susurrar en mi corazón. Te hecho de menos, me siento vacía y sin ganas…
Girándome de nuevo a observar a mis compañeros me sentí sola, distante al mundo y al tiempo. Separada de los mortales por una fina línea de miedo, una línea color granate. Color sucio de herida y dolor. Miles instantes de ojos rojos y muecas malditas en que los recuerdos asomaban tímidamente por encima del corazón.
Me gustaría salir de este infierno correr hasta el subsuelo de esta ciudad que me observa con actitud sabia e ir en tu encuentro. Hablar contigo y chillarte, hacerte reaccionar. Y en ese momento, si realmente pudieses, abrázame, sostenme entre tus brazos y dímelo, dímelo con lluvia en tus mejillas. Dime que no me quieres. Entonces volvería entre esta gente y sin protestar hablaría de asuntos banales.
No lo puedo evitar, vuelves a surgir. Recuerdo romanticismo barato que aceleraba los latidos y subía la tensión. Dulzura en todos los actos donde tú siempre veías cursilería. Aún conservo medio corazón de acero. Hierro, fuerte por naturaleza pero frío en el tacto. Venecia y una de palomitas por cumplir entre sueños y miles de tardes abrazando tu cuerpo. Demasiados momentos escapando juntos de la realidad, aprendiendo a sonreír enseñándonoslo el uno al otro. Luchando por ello uniendo fuerzas en confiar, a través de miradas sencillas, cargadas de ilusiones. Podríamos haber sido calor, calor que la noche entela. Podríamos haber sido tantas cosas que ahora solo escribo lágrimas y lloro gélidas palabras Era todo y ahora no es nada. Moviéndote de cuatro letras a otras cuatro en un instante. Curioso e inevitable azar el de perder o ganar la única verdad que ha habitado en ti. ¿Y siempre? Por amor… ¡estúpido complemento!”

Ya hace demasiado que escribí estas líneas. Tengo la fea costumbre de guardarlo todo. Bien, no es que sea horrenda pero acaba invadiendo tu espacio hasta tal punto que ya no recuerdas que es lo que guardas. Hace ilusión reencontrarte con viejos sentimientos sobretodo si, como es el caso, tras leer este recorte llegas a la conclusión que te deriva a añadir una simple cosa: cuántos lloros por desamor se pasan siendo sólo un crío.

una tarde de invierno en 2008

SENSACIONS

Màgia. Màgia i tristor. Covardia i rebuig. Fàstic a la mateixa persona. Massa tristor. Homes que vénen objectes sense ús, que intenten convèncer a un gran grup de gent. Dones, dones que renten i dones que pinten, dones que vénen menjar acabat de fer pel carrer. Nens que netegen sabates, nens que paren la mà, nens que vénen mocadors, nens que no estudien, nens que no juguen. Avis mig cecs que preguen per el final feliç d’un història odiosa: la seva vida.
¿Què faig jo aquí asseguda? Escrivint aquestes ratlles en una hamaca de fusta. Amb un biquini posat. Amb un cigarro a la mà. Contemplant un paisatge paradisíac amb una piscina de extremades dimensions ben just al mig. ¿Què faig en un hotel com aquest? ¿Què intento demostrar amb aquest escrit?
En menys de 10 minuts a peu les sensacions a flor de pell corren per enganxar-se a tu, et volen fer reaccionar. Observes i no veus res. Solament escenes concretes que et criden l’atenció més que altres: humanitat i misèria.
Em sento dèbil, molt dèbil. Serè encara massa petita, no se’m deu haver enfortit el cos. Potser és la meva innocència, les meves ganes de veure somriures per tot arreu. Diria que he estat massa individualista al demanar-los.
Ens fa molta pena. Repeteixo: ens fa. Impossible que no li’n fagi ni tan sols a les persones més cruels. Gent amb cor i sentiments, però gent sense vida.
Occidentals amb diners com per llençar-los a l’aire s’acontenten amb poc, després de repartir monedes per aquells desgraciats als que la sort no els hi ha volgut somriure tornen al seu país, repetint fins a la sacietat tots els seus bons actes. Ràpid se’n obliden.
Es viatja per visitar i per conèixer; es viatja per treball, turisme o plaer. Però la gent no viatja per comprendre, ni per compartir o conscienciar-se. Li tenen por a la realitat.
Des d’aquest paradís es quan acceptés que no hi ha res perfecte, que no existeix. Si hi ha bellesa, la pobresa intentarà destruir-la.
Poca gent amb fe com jo ha intentat canviar la seva situació. S’ha compadit i els ha ajudat. Poca gent ha finalitzat el seu viatge amb un mal gust de boca terrible. Poca gent s’ha donat conta de que no hi ha solució immediata. Una sola persona no els hi canviarà el món. Però aquesta poca gent alhora és massa: aquella que arriba i no para de repartir diners, aquella que marxa feliç d’haver aportat la seva ajuda, d’aquella que sent màgia i tristor, d’aquella que ràpid se’n oblida de totes les voltes que pot donar la vida, d’aquella que és egoista...
Perquè sempre ens oblidem de tot allò que amb totes les forces intentem no recordar.

Allò que vaig treure de Marrakech, un viatge al 2007

EMPATIA

Hace ya unos cuantos años, en uno de mis viajes a París tuve el placer de coincidir, en un pequeño bar cerca de la estación de Pigalle, con un viejo conocido. Estuvimos hablando sobre su interesante vida y la aburrido de la mía, sus aventuras y mis tristes viajes de negocios, de sus amigos y de mi soledad.
El bar donde me lo encontré era acogedor, pequeño y discreto. El suelo, de madera, como toda la construcción y mobiliario. El ambiente cargado de humo envolvía las sombras dispersas por la sala. Un silencio tranquilizador adivinaba suspiros.
A mis 47 años de edad no tenía a nadie. Me había conformado con existir, en cumplir con mi deber y viajar por Europa en solitario. Nunca había disfrutado de esas pequeñas escapadas por el continente.
Héctor, mi amigo el sabio, llegó a un punto de conversación curioso. Donde por sus venas corría más alcohol que sangre. Aparentaba un triste empresario disgustado con sus resultados, más que nada por su pelo alborotado y su ropa desordenada. Cambio de tema con una ferocidad que sorprendió hasta a la chica de medias rotas de la esquina. Iba a decir una gran verdad. Aunque yo, en ese momento, se lo discutí.

- Solo los necios son felices. ¿Y por qué? Porqué no saben que significa la felicidad. Nadie nace para sentirla. Ningún humano con centímetros de frente ha llegado incluso a rozarla con la yema de los dedos.
- En eso te equivocas -repliqué yo.- Encontrarla no es fácil pero quizá aparece sola, quizá… quizá es un reto.
- Ay, mi triste compañero… ¿Y aún intentas encontrarle el sentido a esta vida? Nacemos, hacemos trabajar a otros con nuestro crecimiento, estudiamos para ser alguien, trabajamos, cuidamos a niños primero para luego cuidar a mayores… En esas edades ya eres tan viejo que solo te queda coger un barril y arrepentirte de tu triste vida. Entonces es cuando intervienen los necios para decir que son felices: no necesitan más que su vaso, su cigarro y una mujer hermosa que les de cariño. Mentira. Necesitamos mucho más.
- Héctor no…
- ¿No qué? ¿Te atreves a encontrarla? No, claro que no. Nadie podría. No quiero ni imaginarme como acabaría alguien que lo hiciera…
- Mi vida es una rueda cargada de insatisfacción. La encontraré Héctor y te vendré a buscar. Mientras tanto no te destroces la vida.
Y me fui. Con una sensación extraña en la barriga. No sabía si era el alcohol, las ganas de huir de ese compromiso o mi angelito de la felicidad, pero lo iba a hacer. La encontraría. Mi gran fallo fue no escucharlo gritar “El mundo nunca será feliz, una sola persona no lo podrá cambiar”. Estaba tan centrado en mí mismo que no pensé en los demás. Empezando por aquí, una persona egoísta no iba a encontrar la felicidad.

A lo largo de mi travesía dejé mi trabajo y busqué otro mejor, con más libertad y autodeterminación. Hablé con mis padres y hermanos para arreglar enemistades casi ya olvidadas pero guardadas con rencor. Bailé más de un tango bajo la lluvia. Canté delante de centenares de personas. Hice una lista con buenos sentimientos y elogios. Visité el mundo entero. Creció mi autoestima. Y bajó mi criticismo. Valoré con mayor esplendor. Sonreí con mayor frecuencia. Insistí e insistí.
Diez años después mi situación era similar a la de cuando topé con Héctor: me daba pena a mi mismo. Estaba otra vez en París y supongo que atraído por mi sensación de malestar que planeaba por el aire a mí alrededor se presento un Héctor envejecido, ya tendría unos 73 años. Yo con mis 57 acababa de descubrir que la vida era una inmensa mentira. No hay vida, hay sistema.

- Buenas noches detective.
- Calla Héctor, ¿a caso no ves como esta mi mesa?
- Algo me dice, quizá sean tus diversos vasos, que no has encontrado la chispa de la felicidad.Repito, calla Héctor. He disfrutado como un niño y su helado, un perro y su pelota, un babuino y su plátano; pero no soy feliz. Te definiría la felicidad como una causa-efecto. Solo se inmuta si le echas adrenalina feroz. Cuando te relajas un poco ciertas cosas te atormentan. Cada vez son más y acabas agotado de querer estar en constante movimiento para que la felicidad no te abandone. No puedo más Héctor. La felicidad total no existe. Ojalá otro soñador como yo logre aprender de mi fracaso.

Recuperando archivos de intentos pasados de isnpiración, redactado en 2008

18 ROSAS

Son miles las cosas que dejamos atrás pero ¿sabes una cosa? La amistad siempre paseará por encima de tus hombros. Los años enseñan muchas cosas que solo se aprecian de este modo: sumándole tiempo al tiempo. Sentada en mi cuarto, tremendamente aburrida, cojo un lápiz, siempre la extensión de mi mano pero no me salen las palabras, sólo una larguísima espiral. Quizá lo asocies con una enfermedad psiquiátrica. Yo lo veo más como un camino interminable.
¿Sabes que día es hoy? 23 de abril o conocido también como Sant Jordi, aquí, en nuestra casa. Pero ¿sabes que día es hoy?
Al nacer tú se estrenaran Colmillo Blanco, La Bella y la Bestia y El silencio de los corderos. Sergio Dalma triunfó con su Bailar pegados como también lo hizo el Black or white de Michael Jackson. Los primeros dos años de tu vida son cómodos y simpáticos. Sin hacer nada te rodean de mimo y cariño. Un año más tarde es cuando empiezas a recordar: tus primeros amigos en el parvulario, las canciones y dibujos e incluso recuerdas el Tió del vestíbulo que se comía sus galletas por la noche. Pero entonces velozmente llegas a los 6 y empiezas a sumar ¿Qué es esto? ¿Tendré que preocuparme? No tienes porqué. Te rodeas de nuevos amigos, te apuntas a hacer excursiones por el bosque y te sientes muy mayor por hacer montañitas a escondidas de los monitores en el patio de arena. Es la etapa de las fiestas en Montjuic del Club Super 3. Haces las colonias más largas hasta el momento y estás fuera de casa más de 3 días enteros. Te compras tu primer biquini, imitas a los niños jugando a fútbol e invitas a amigas a dormir a tu casa. Con 9 años ya sabes patinar perfectamente y vuelves el pasillo de tu casa un pequeño corredor de la muerte. Nace en ti la curiosidad común en los críos, todo lo que preguntas y al que no te responda aprovechas a indagarle en busca de cosas secretas. Cuantos chocolates calientes te tomabas con esas amigas antes de esconderte en la casita de madera. Hiciste los 10 añitos y dejaste las Barbies, a Cocolín y a tu dálmata Rolly: para entonces ya éramos mayores. Avanzando un poquito nos centramos en los 12, un curso duro: empezábamos la ESO pero tú no lo hacías sola. Largas tardas ocupando los probadores de las tiendas de moda. Ya estábamos en segundo, los grandes de ciclo y esas convivencias a la nieve que tantas risas casi llantos nos trajeron. Nos sacamos la coleta. Un año más, la última generación de más 14 que siempre llegaba tarde a casa. Reír sin motivo alguno y correr bajo tormentas de verano. Me abandonaste pero no quedo ahí. Me hiciste prometerte muchas cosas y luego, me escribiste. Te contesté preguntándote como te iba, que volvieras pronto y que no te olvidaras de quien te quería cuando lo que realmente mi intención era decirte lo mucho que te echaba de menos y cuanto te necesitaba. Volviste más estupenda de lo que te fuiste, haciendo pequeñas visitas furtivas a domicilio cada tres meses. Cada vez que volvías te llenábamos el cuarto de globos y yo te seguía prometiendo lo rápido que volverías a estar aquí. Fueron tantas cartas las que nos escribimos durante tantos años… sí es posible llorar por unas simples páginas escritas. Sólo hay que ser capaz de ver la vida que hay en ellas, los secretos que contienen, el poder que tus propios recuerdos pueden darles. Un año más y nuestros caminos se separan pero eso no provoca distanciamiento pues seguiste igual de cariñosa. Sé que siempre seguirás ahí que me costará mucho deshacerme de ti. Sólo sé que tienes unos 17 años muy lindos, no sabes lo bien que te han sentado. ¿Sabes lo mejor de todo? Aun no sé si sabes que día es hoy. No temas. Puedo ser yo la que te conteste. Hoy es 23 de abril; tus 18 rosas.
Así que todo lo que debes hacer es encender el reproductor, echarte al suelo mirando al techo y escuchar el disco de tu vida. Letra tras letra. Concretamente 18 pistas. Ninguna se puede saltar, todas han pasado y de una forma u otra servirán para ir hacia delante. Porqué lo más lindo de la vida es todo y, si juntas hemos llegado hasta aquí, juntas acabaremos la producción de este CD, ¿no? Por ti, estaré ahí sólo para ayudarte cada vez que pueda hacerlo. Tus 18 rosas, sensualidades que crecen paso a paso convirtiéndote en mujer.

23 del 04 de 2009 - Felices 18 Carina, feliz cumpleaños

PER ELLA

A mi els plaers de la vida se’m presenten en forma de colors. Hi ha qui em pren per boig i tan sols per aquest motiu he acabat optant pel secretisme. Per molt que la gent s’entossudeixi en restar impassibles davant de la resposta, no es res fora d’allò comú, aquesta està en que simplement vaig néixer amb la sensibilitat més aguditzada del compte. Si bé no hi ha res d’estrany en la meva persona, reconec que aquesta aptitud m’ha estat de gran ajuda. M’ha servit per detectar que era el que valia la pena de la vida.
Ara, ja amb 33 anys i amb un treball mediocre que just m’alimenta, em dedico a fer passos de gegant cap a un passat que veig molt llunyà però m’impregna els sentits com si d’ahir estiguéssim parlant. Torno cap al moment en el que vaig haver d’abandonar-la.
La vaig veure elegant i de color bronze gastat degut a la seva antiguitat tot i que els seus reflexes em somreien esperançadorament. Era una senyora gran molt experimentada i la seva estimació cap als nens era obsessivament persuasiva. Jo no li tenia por. El respecte que em provocava era descomunal però la meva germana ja l’havia coneguda abans. Em parlava d’ella com si fos la més gran de les possibles confessores. El verd i el marró eren els seus colors preferits i molt sovint, sobretot a la primavera, portava flors a sobre. Aquest cop la meva capacitat analítica no em va fallar i em va fer veure des d’un primer instant que el període que compartís amb aquella nova amiga no seria pas rutinari.
El temps va avançar mentre jo seguia al seu costat. Va començar a ensenyar-me coses tot i que molt sovint jo no la volia escoltar i les nostres baralles eren fortes. Sabia que si ella s’enfadava era perquè sentia una gran preocupació envers els demés. Sempre, de més petita, quan arribava a casa em passava estona parlant del que havia fet durant el dia amb ella i tot eren paraules amables, simpàtiques i divertides. Ella em va ensenyar a nedar i a sumar, em va explicar perquè havia d’estudiar i em va animar en tot moment.
A mesura que els dies anaven passant al seu costat, jo s’havia que tard o d’hora l’hauria d’abandonar i que enyoraria la tranquil·litat de saber que algú et vetlla, l’alegria espontània i els tips de riure despreocupats. Enyoraria la felicitat de fer-la servir com a incondicional companya de jocs.
A ella l’abandonava en un dels moments més durs: la meva ciutat mantenia el sistema educatiu per un sol fil a punt de partir-se. Els educadors s’enfrontaven a un règim que els havia anat desprestigiant sobretot per culpa del immadur jovent, que pujava tard o d’hora a governar el país, carregat de estupideses i egoismes. Les universitats ja no eren llocs on aprendre, quedà clar que ja no eren propietat del coneixement i el pensament sinó de les forces de l’estat.
Em deixaves sola davant d’aquesta situació, però tranquil·la, no t’ho vaig retreure mai.
Va arribar el moment de distanciar-nos, no podíem seguir juntes doncs ja no ens conduïa cap a enlloc. Jo havia crescut i tu començaves a mostrar interès pels més petits. En el fons els envejava, ells no tenien preocupacions. I, si en aquells moments, jo pensava que en tenia... que inesperada és la vida que com més gran ets, més te n’adones de com erets d’ingènua i innocent. Havia de continuar el meu camí, embrancant-me amb projectes que potser quedarien aparcats, sense resoldre, però que havia d’intentar simplement per satisfer el meu orgull. Tu m’havies donat la confiança suficient per intentar-ho i ja que tenia l’oportunitat no et volia defraudar. Perdona’m si de totes formes ho he acabat fent.
La separació se’m feia estranya, no entenia com el temps havia passat bategant tan imperfectament que havia acabat resultant terriblement fugaç. No entenia com m’havia format, creixent a marxes forçades deixant-te sola; però bé diu la cançó popular: “Les escoles viuen per sempre però els nens es fan grans”.

Han estat 12 anys

Redactat durant el curs escolar 2008-2009; escrit commemoratiu dels meus anys d'escola