Vénen i... et roben la vida

El barri de les Corts és un barri agradable, molta gent pensa que de rics i car però en un principi era un barri simple on es podia viure en tranquilitat. Situada al carrer Entença entre, a trets generals, Travessera les Corts i l'Avinguda de Josep Tarradelles trobem la Colònia Castells. Aquesta va nèixer al 1923 per a acollir els obrers del sud d'Espanya que venien a treballar a la fàbrica de vernissos Castells.
Totes les cases d'aquesta colònia són baixes, amb jardinets i es troben en petits carrerons sense tràfic. Les seves característiques resalten doncs el seu voltant tot són edificis d'aproximadament 5 a 8 pissos d'alçada.

A l'octubre del 2010, un blog dedica't a la colònia i al moviment 'Salvem la colònia Castells'(http://salvemlacolonia.blogspot.com/) va escriure:

En astronomia, un forat negre és una concentració de matèria d'altíssima densitat, tal que la seva força gravitatòria és tan forta que la velocitat d'escapament és superior a la velocitat de la llum. El terme "forat negre" no s'ha d'entendre com un "forat" en el sentit usual del terme sinó com una regió de l'espai de la qual res no pot escapar, ni tan sols la llum.
En urbanisme, un forat negre és una concentració d'interessos d'altíssima densitat en un punt determinat de l'espai, tal que la especulació és tant forta que la velocitat de destrucció de barris populars és superior a la velocitat de la vida dels seus habitants.
Un forat negre s'està obrint a la Colònia.

En els pocs messos que han passat aquest forat ja s'ha fet enorme. Més de la meitat de les cases ja estan desallotjades i moltes d'elles ja fins i tot enderrocades. El moviment okupa s'ha encarregat d'allargar la vida de la Colònia però els interessos econòmics que venen des de dalt són massa forts com per deixar que el poble s'entretingui lluitant pel que es seu.

El 12 de juliol de 2010 El País ja deia: 'Estos días se han entregado las llaves a los habitantes de la Colònia Castells. Temblorosos entran en los pisos pequeños pero luminosos y se admiran de la cocina funcional con armarios vacantes. Suspiran los nuevos inquilinos: dejan atrás mucha vida. La colonia es (todavía) un recinto de casas baratas, levantadas hacia 100 años, para alojar a los trabajadores de la fábrica Castells, que ya no existe y cuyo solar es también objeto de un plan de reconversión. Las casas eran muy precarias: pocos metros y menos comodidades, algunas ni siquiera tienen baño, no digamos lavadora. Pero la colonia tenía sus ventajas: la vida en la calle, la vecindad, digamos que un estilo que se borra cuando se sube en ascensor a un piso. Entonces ya eres como todo el mundo en la ciudad, anónimo y rutinario'. I mesos després ens trobàvem amb notícies com aquestes:

- 'Desalojo okupa en la Colonia Castells. Los Mossos d'Esquadra detienen a un joven que originó un corte de tráfico en la calle Entença cuando se situó en el centro de la vía con las manos dentro de un bidón de cemento' ADN, 9 nov.2010



- 'Protesta por el desalojo de un inmueble de la Colònia Castells. Un grupo de jóvenes se concentran en la calle y dos se cuelgan de una fachada ante el inminente desahucio del Casal Popular. Los Mossos detienen por desobediencia grave a un okupa que se encadenó a un bidón de cemento' El Periódico, 9 nov. 2010

Quan jo vaig venir a viure a aquest barri ens van dir que la Colònia no duraria gaire i que dedicarien l'espai a construir un espai verd, una biblioteca i un ambulatori principalment. També ens havien dit que a la cantonada del carrer Montnegre amb Equador construirien un CAP de tans sosl tres plantes: anys després, quan finalment van enderrocar els tallers i van iniciar la construcció ens vam trobar amb un CAP de tres plantes seguit per tres plantes més d'un centre psiquiàtric. Apretant l'alçada de cada planta han aconseguit no passar-se de l'altura permessa però, com sempre, no han complert la seva paraula. Pateixo pel que faran amb la Colònia Castells.


Ahir al matí, anava cap a la parada del autobus i vaig trobar-me, de nou, les parets de les cases de la Colònia guixades. En elles hi havia frases com: 'Salvem la Colònia, encara podem!! Perquè ens agrada el lloc on vivim, i vosaltres l'esteu destruïnt. Especuladors, lladres, viviu de la nostra misèria', 'Ells dormiran tranquils, nosaltres no' o 'No enderrocareu els nostres somnis' eren algunes d'elles.

Contenta al saber que els veïns segueixen lluitant per allò que es seu i deixant-li clar a l'Ajuntament que podran treure'ls de casa a patades, tancar-los en pisos petits i sense llibertat, però que no podran mai tancar el seu cap, vaig aturar-me a fer un parell de fotografies. Sort, SORT, que ho faig fer doncs aquest matí, passejant amb el gos, he tornat a passar per davant: les pintades ja no hi eren. Nou missatge: podeu borrar el que ha dit la gent i fer veure que tot està bé però mai podreu borrar el que aquesta pensa.

SALVEM LA COLÒNIA CASTELLS!

Disculpeu la mala qualitat de les fotografies, vaig fer-les amb la càmera del mòbil però el missatge, és el que compta.

Calma aparente

Després de veure el vídeo: simple però clar, m'he sentit obligada a compartir-lo amb vosaltres.

Al Victor? Twelve points per ell.

Nunca estoy quieto.
Detrás de esta calma aparente se esconde un huracán demoledor.
Correr para escapar; de eso nada.
Corro porqué la vida es movimiento y si el viento se lleva las palabras, yo me voy con el viento.
Donde pueda disfrutar del silencio. Y tambien del ruido.
Que si llevo el caos conmigo es porque quiero.
Me balanceo en esta vida.
Desnudo ante el mundo.
Corro.
Porque es un placer estar vivo.

Autor: Victor Cutillas Castejón

(http://primerdiademivida.blogspot.com/)

El mètode Grönholm

Cinc butaques, quatre ampolles d'aigua, quatre gots, una taula de vidre, un cendrer, quatre barrets, tres maletins i un bolso i quatre personatges: Lluís Soler, Jordi Diaz, Roser Batalla i Jordi Boixaderas.

El mètode Grönholm narra el procès de selecció que han de patir quatre aspirants a la plaça de Comercial d'una empresa. Després de doverses proves durant les quals el públic no fa res més que riure, l'últim quart d'hora de l'obra però, decau de manera notable. Si més no, no augmenta el seu ritme sobtant a l'espectador: després de 8 anys de fenòmen t'esperes quelcom més revolucionari que hagi ajudat a mantenir-la tant amunt.

L'obra és bona, no em malinterpreteu, rius, te n'adones de la realitat i fins i tot penses que són suaus. De l'1 al 10? Posem-li un 7.

Ja fa vuit anys que EL MÈTODE GRÖNHOLM es va estrenar a la primera edició del projecte T6 del Teatre Nacional de Catalunya. Recordo que aquella nit, durant la representació, el Sergi Belbel i jo sèiem en una taula del bar de la Sala Tallers. No vam veure la funció. La feina estava feta i ja era cosa dels actors i dels tècnics. A la platea només hauríem patit perquè tot sortís bé i no hauríem pogut arreglar res si alguna cosa hagués sortit malament. No vam veure la funció però, des de fora, nerviosos, bevent i fumant, sentíem les reaccions dels espectadors. I reien. Reien molt. Fins i tot van aplaudir un parell de vegades a mitja funció després d'un esclat de rialles. El Sergi i jo ens preguntàvem: de què riuen tant?Sí, és veritat que hi ha moments de comèdia però, en general, és una història bastant fosca, i dura, i humiliant... A l'obra, quatre persones ens mostren fins a quin punt estan disposades a perdre la dignitat per aconseguir una feina. Això és tan divertit...? Segur que sí, vam pensar, perquè les riallades van ser espectaculars, però nosaltres no érem gens conscients de que l'obra provocaria aquest efecte de manera tan contundent.
Avui, l'obra s'ha estrenat ja a 35 països. Més de 2 milions d'espectadors l'han vista. I a tot arreu riuen igual... I és veritat, tenen raó. No hi ha res més divertit que veure les nostres pròpies misèries; adonar-nos, amb aquest mirall màgic que de vegades és el teatre, de com l'ambició per aconseguir una mica més de prestigi, de consideració social, de diners, ens fa actuar de la manera més rídicula. L'obra ens fa riure perquè ens la mirem des de fora però també ens sentim a dintre, perquè ens la mirem des de fora però també ens sentim a dintre, perquè tots hem fet el mateix alguna vegagada. El ridícul, vull dir. Si no per fer una feina, per algú que ens agradava, per quedar bé davant dels amics... Pel que sigui. Sí, la gent riu molt a EL MÈTODE GRÖNHOLM, i crec que és un riure sa, perquè només ens estem rient de nosaltres mateixos.

Jordi Galceran.

En el teatre hi ha fracassos, aventures, èxits i fenòmens. EL MÈTODE GRÖNHOLM entra en aquesta última categoria.

Sergi Belbel

La gallineta, Lluís Llach.

Llach podia ser moltes coses. Però a vegades tenia raó.

La gallineta ha dit que prou,
ja no vull pondre cap més ou,
a fer punyetes aquest sou
que fa tants anys que m´esclavitza.

I si em vénen ganes de fer-ne
em faré venir un restrenyiment,
no tindrà cap més ou calent
el que de mi se n´aprofita.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

A canvi d´algun gra de blat
m´heu tret la força de volar
però, us ho juro, s´ha acabat!
Tinc per davant tota una vida
i no pateixo pel destí,
que un cop lliurada del botxí
no ha d´haver-hi cap perill
perquè m´entengui amb les veïnes.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

I els galls que amb mi hauran de dormir
els triaré sans i valents,
que n´estic farta d´impotents
que em fan passar nits avorrides.
Que quedi clar per sempre més,
que jo de verge no en tinc res,
i que, posats a fer, no em ve
d´un segon restrenyiment.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

Llei antitabac

Aquest matí he baixat al centre, he passejat i he comprat regals de Reis. Cap allà a les 12 m'he aturat a prendre un cafè al Bar del Pi. Allà, on una placa daurada commemorativa recorda que el 23 de juliol de 1936 s'hi va consolidar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En aquest bar, bar d'història i tradició on el fum ha estat present des de la seva existència, avui ja no s'hi ha pogut fumar.

Un senyor com qualsevol altre esmorzava a la barra i, com la costum mana, ha tret un cigarro que ha agunatat entre els llavis una estona. Jo, encuriosida però incapaç de impedir-li la seva llibertat, no li he dit res. La cigarreta ha estat encesa i, després de dues calades, l'home ha exclamat "merda, no m'enrecordava: ara ja no es pot fumar enlloc!".

Que si, que som uns assassins i amb el nostre fum matem a les persones. Que el tabac ens mata, ens fa salvatges i violents. Poden dir el que vulguin: és més, que ho diguin, que per moltes prohibicions i lleis que aprovin no aconseguiran distreure a la gent amb continues cortines de fum (mai millor dit). Quina és la cortina aquí? L'extrema preocupació de l'Estat del país del costat per la salut dels seus ciutadans. Una salut que es veu cada dia maltractada per residus que emanen de 8 centrals nuclears a tota Espanya, escombraries enterrades sota Cerdanyola del Vallés, CO2 de milions de cotxes que surten cada dia a gastar gas... Pero deixi de fumar si us plau, que ens mata a 800 cambrers l'any.

Que si, que fumar és dolent, no es pot negar el que és evident però també hi ha moltíssimes coses pitjors i ningú del nostre estimadíssim govern les canvia. Tornem al mateix: per tapar els seus propis erros distreuen a la societat; com ho fan aquest cop? Desprestigiant a tots els fumadors per aconseguir el suport dels no-fumadors i fer que aquests s'aliin a l'hora de denunciar.

Avui he llegit en un blog (http://somunaindignacio.blogspot.com/2011/01/els-fumadors-som-uns-monstres.html) el següent:

"Potser serà veritat això que diuen els diaris anglesos, que som el país de les prohibicions. Que en comptes de conciliar i respectar les llibertats dels ciutadans, imposem sense criteri una llei que en altres països ha fracassat, amenaça a un sector (l'hosteler) que aporta el 7% del PIB i genera de forma directe 1,5 milions de llocs de treball".

Em fa pena, molta pena. Ja ho vaig dir fa poques setmanes. No sé ben bé si per aquí o per una altra via però, què se n'ha fet del "Prohibit prohibir" mític del maig del 68?

Bé, no m'allargaré sobre aquest tema ja que crec que la tolerància és essencial per conviure en harmonia i si aquesta no existeix, a que hem de ser fidels? A les pròpies conviccions i lluitar per elles veritat? Sembla que això és el que ens diuen: primer al intentar aprovar la llei Sinde i ara al aprovar finalment aquesta llei antitabac tan tancada i radical. Ells han lluitat per aconseguir el que volien, doncs per què no ho hem de fer nosaltres, el poble? Extrapolem això a tots els àmbits que ajudin a construir la llibertat de les persones.

Rercordem:

Des d'avui, no es pot fumar en bars, discoteques ni en "espais públics i col·lectius" en general. Tampoc es podrà fumar en bingos, casinos o locals de joc. Els clubs de fumadors també tancaran les seves portes al tabac. Pel que fa als hospitals, no es podrà fumar ni en ells ni a menys de 100 metres de proximitat. Als parcs infantils i a les escoles també seran punts de prohibició. Només està permés fumar en camps de futbol, campus universitaris, pressons, centres psiquiàtrics, terrases de bars, pel carrer i a casa teva. De moment. Ah, i per cert, estudieu-vos els mapes de la vostra ciutat, no fos cas que tot i haver una illa de cases pel mig estigueu massa a prop d'un hospital.

I per cert, la meva recomanació? Ho sento molt pels establiments que perdran gran part de la seva clientela habitual però per deixar-me 2,5 euros en un refresc i prendre-me'l a 2 de gener en una terrassa morint-me de fred, posats a passar fred, compro la llauna al supermercat o me la baixo de casa i me la bec junt a un cigarro sentada al banc de davant de casa que, de moment, no està prohibit.